Li he donat la notícia a una amiga francesa. S´ha referit a Carmen com una «gran señora». I ha conclós l´argumentació dient-me que «lo bueno de esta vida es dejar buenos recuerdos». Boníssims els records que deixa una dona tan lluitadora com fraterna, tan generosa com valenta. Tan nostra i, alhora, tan susceptible de viure mil vides a mil llocs del món.
El nom de Carmen Alborch el tinc lligat, indestriablement, al de altres dones que m´han marcat i em marquen: Paca Conesa (a les Aules de Tercera Edat de València), Isabel Morant (a la Universitat de València), Carmen Ninet (al MuVIM). Totes tres sempre felices, sempre, del temps compartits amb ella.
Vaig conèixer-la en els temps il·lusionants del procés constituent de la Universitat de València. Fou la primera degana de dret. Com sempre, obrint camins. I construïnt equips.
Recorde que en un d´aquells llarguíssims claustres que se celebraven a l´Escola del Magisteri, ella i jo vam acabar a la vora d´una urna. Com una mena de fedataris de la gent que hi posava la papereta. Ella simpàtica, pletòrica, lluent, amb un somriure amable. I unes espurnes als ulls que transmetien confiança. Amb el bagatge en el cervell i en aquelles mans tan expressives.
Se n´ha anat.
Em pense que molta, molta gent, de diverses creences i maneres de veure el món, já l´enyoren. Crec que moltes dones saben que, amb la seua mort, perden una al·liada sàvia i constant. Sé que molts homes som, sense ella, menys lliures. Les seues bregues ho han segut en tants camps, i s´han esdevingut amb tanta força, que l´absència de Carmen conforma un d´aquells buits que no poden omplir-se.
Un bes enorme.
