El 1978, abans de l'hivern més plujós des de feia molts anys, veié l'enigmàtic papa Joan Pau I, que durà 33 dies, i el successiu i perdurable Joan Pau II. Mentrestant això passava al Vaticà,a les ciutats del Regne Unit lluitava el winter of discontent, una revolució de carrer titulada amb un vers de Shakespeare.
I mentrestant, s'aprovava la Consti, o siga la Constitució democràtica, redactada en llargues hores al restaurant Casa Manolo de Madrid, se suposa que amb la bona companyia del seu cèlebre arròs amb llamàntol.
Mentrestant, a València, el grup de rock progressiu Cotó-en-pèl va traure el disc Holocaust, suite de 19 minuts amb dues parts sobre el tema visionari i apocalíptic, passat per la influència de King Crimson. Un símptoma de la València rebel, efervescent i gamberra, de grans nits, de darreres repressions, del dibuix, la literatura, la música, els consums perillosos i la vitalitat després apaivagada quan no oblidada. On havien anat retornant els exiliats, com Josep Renau, amb una antològica de campionat a Madrid, simultània d'altres de Joan Miró i de Sert. No tornà tota la generació de Renau ja que Gori Muñoz moria el mateix any a Buenos Aires, mentre s'hi celebrava el Mundial de Futbol a pocs metres dels soterranis de tortura on es massacrava la llibertat.
A València s'havia produït la més gran manifestació de la història, el 9 d'octubre anterior, amb el Ara, volem l'Estatut. Clar que, uns dies després, seguint la cançó d'Al Tall, A Miquel assassinaren, o siga, Miquel Grau d'Alacant. En la primavera, per Reial Decret, es creà el Consell del País Valencià, presidit per un socialista.
Des la Consti, ha plogut molt, però ni del deliri més recalcitrant pot comparéixer cap dubte: el progrés de la societat valenciana està lligat, com les flames a la fosca, a la permanència de les seues llums de llibertat, igualtat i fraternitat; i a la superació de les foscors dels seus límits terribles.
Els èxits locals de tot canvi social no són eterns. Ara mateix, el winter of discontent s'ha revertit amb la catàstrofe del Brexit. I en la pàtria fundacional de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, es remou un moviment de Gilets jaunes. Mentrestant, una cançó pot representar la realitat emocional de la gent, d'aquell temps i d'ara, o de sempre. Es tracta de la canción del verano d'aquell any constitucional: Vivir así es morir de amor, de l'heroi alcoià Camilo Sesto, que la interpretava amb la seua premonitòria profunditat filosòfica: Siempre se repite la misma historia / y ya no puedo más, / estoy harto de rodar como una noria. / Vivir así es morir de amor, / por amor tengo el alma herida... ¡Melancolía!
