El camp valencià viu a hores d’ara una crisi profunda. Una crisi que és la crònica d’una situació anunciada des de fa dècades. Al llarg d’alguns anys vaig treballar, precisament en Levante-EMV i després en l’extinta Canal Nou, com a redactor especialitzat en temes agraris i europeus i la veritat és que, siga Sud-àfrica, o aleshores el Marroc o ara Egipte o Turquia, la qüestió de fons continua sent la mateixa. El camp valencià arrossega problemes estructurals i comercials molt greus que no s’han resolt des de molts anys enrere. Res no ha canviat a hores d’ara.
Certament, la Unió Europea ha utilitzat tradicionalment els cítrics valencians com a moneda de canvi davant els acords comercials amb tercers països tenint en compte la pusil·lanimitat manifesta dels governs espanyols i, sobretot, del mateix sector citrícola. Esta mesura seria totalment impensable en altres sectors agrícoles d’altres països, el francés posem per cas, no cal dir-ho. La pressió política, lícita, pacífica i democràtica, és essencial per a defendre els legítims interessos del camp valencià. La indignació és justa: les condicions de producció no són les mateixes a la Unió Europea que en els països on s’importen les taronges. I encara més: la Comissió Europea ha dit que no aplicarà la clàusula de salvaguarda per a protegir la producció pròpia.
¿Què sabrà dels cítrics valencians, més enllà dels números i els informes burocràtics, l’irlandés Phil Hoogan, comissari d’Agricultura, si no hi ha un lobby que li recorde cada dia la situació real de la nostra agricultura? L’exeurodiputat Jordi Sebastià coneix molt bé el tema (recomane el seu llibre Quadern de l’Europa Trista) i ha denunciat la perversió de la cadena de comercialització alimentària amb els seus «agressius lobbies». La defensa del sector cal fer-la cada dia a Brussel·les.
Recorde haver escrit en les pàgines d’este periòdic efusives columnes d’opinió reclamant la unió del sector i l’oportunitat de juntar forces per a crear un lobby potent davant els governs de Madrid i, sobretot, Brussel·les. Res d’això s’ha aconseguit per la disparitat d’interessos entre agricultors, comerciants i indústries agroalimentàries i, és més, el fracàs o, si de cas, per dir-ho suaument, la poca incidència que ha tingut els últims anys la professional del sector Intercitrus és un fet inqüestionable. En estos moments s’ha intentat reactivar de nou amb acords amb la Generalitat davant la crisi que pateix actualment el sector.
En segon lloc, recorde també haver escrit apassionades informacions advertint als agricultors dels riscos de no agrupar-se en organitzacions de productors per a rebre les ajudes procedents de Brussel·les. L’individualisme de l’agricultor que tenia «el trosset» ja era aleshores una entelèquia des del punt de vista comercial i de rendibilitat de la terra. Luis Planas, el ministre d’Agricultura actual, es queixava fa pocs dies de que únicament un terç dels citricultors forma part d’organitzacions de productors.
En tercer lloc, des de les pàgines de Levante-EMV vam advertir encoratjadorament de la gradual desaparició de la coneguda PAC, la Política Agrícola Comuna, i la necessitat de provar altres alternatives més competitives i adaptades a la globalització com la reconversió varietal o la reestructuració dels camps per poder sobreviure més enllà de les ajudes proteccionistes europees. A penes res d’això ha canviat. O, si de cas, la incidència ha sigut mínima.
Precisament, cal fer esment a un altre dels grans eixos amb els quals capgirava aleshores la crisi del sector: la superproducció. Era una altra de les maleïdes paraules de la citricultura valenciana. A penes res no ha canviat. És més, al passejant li causa una gran perplexitat, si no obscenitat, contemplar en un costat un hort decadent, amb els arbres perduts i les taronges malbaratades per terra, i a l’altre un hort amb plançons i plantacions noves. La fam de la terra sembla que encara no ha estat sadollada.
Tot i això, sense plantejar altres qüestions essencials també, per descomptat, com l’envelliment del sector i els efectes de l’abandonament dels camps, la propietat i l’estructura de la terra, etcètera, etcètera. Ara pujaran a cavall de la crisi els partits polítics per a defendre la citricultura, molt bé, perfecte. És una situació indigna. Però la pregunta del milió continuarà sent: d’ací a uns anys, continuarem escrivint la crònica d’una crisi anunciada?
