Des de fa dies des de l'antic Monestir de la Visitació de les Saleses Reials, podem assistir, via televisió, al judici de la Causa Especial 20907/2017, que en llenguatge clar i pla podem anomenar «l'Estat espanyol contra l'independentisme català». Els primers dies vam veure com alguns processats, fent us del seu dret, es negaven a contestar a la fiscalia, i tan sols responien als seus advocats. Altres també van contestar als fiscals. I tots ells es van a negar a ser part del joc d'un judici on la particular interpretació de la llei per part dels magistrats de la Sala ha permés que un partit d'extrema dreta, xenòfob i masclista, com es VOX, estiga assegut com acusació particular en la cadira del costat de la Fiscalia. I per tant no van contestar a VOX.

Tot anava més o menys bé. Sa senyoria Marchena, President de la Sala, posava semblant de jutge garant amb un ull en els acusats i l'altre en el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Deixava parlar, intervenia poc i, fins i tot, reconvenia als fiscals i a l'advocada de l'Estat de tant en tant. Una part de la premsa, la denominada «Brunete Mediàtica», el titllava de massa tou amb els que, segons ells, han intentat trencar Espanya. Altra premsa interpretava que la fiscalia anava perdent la partida i que, difícilment, podria demostrar l'acusació per una rebel·lió que, d'acord amb el Codi Penal, mai s'havia produït. Sense violència no hi ha delicte de rebel·lió, ho diu el Codi Penal, ho diu Pérez Royo, Catedràtic de Constitucional, que va redactar l'article corresponent del Codi Penal, ho diuen els jutges de Bèlgica, Alemanya, Regne Unit i Suissa, i ho diuen decennes de juristes especialistes en el tema.

La primera part del partit l'havia, segons semblava, guanyat l'independentisme, però la Justicia espanyola sempre té un as amagat entre les mànegues de la toga. I aquest triomf amagat per la fiscalia va començar a destapar-se tot just després de les declaracions de Rajoy, de l'ex Vicepresidenta del Govern i de Zoido, el que fou Ministre de l'Interior.

Tots tres l'1-O eren els principals responsables de les forces policials que van apallissar persones de tota edat i condició que tan sols volien votar. Davant la Justicia cap d'ells recordava res de res, Rajoy ni tan sols recordava que va tindre converses amb el lendakari Urkullu, que, per cert, feia d'intermediari entre ell i Puigdemont, pecat mortal imperdonable que a Pedro Sánchez li ha costat convocar eleccions pel 28-A per por a la dreta extrema de PP i C's i a l'extrema dreta de VOX.

I, com calia, al preu que fos, fins i tot al de mentir en seu judicial, el Seté de Cavalleria va arribar a la Sala del Suprem amb els comandaments directes de la policia i guàrdia civil el 1-O. Un antic falangista que el 23-F es presentà voluntari per ajudar el cop de Tejero, processat per tortures, el núm. 2 de Zoido, reprovat pel Congrés, i un cap de policia que en 1974 va matar d'un tir per l'esquena a un jove en un poble del Maresme.

Però el més delirant d'aquests defensors de les tesis del fiscal fou Millo, el «poncio» del PP a Catalunya. Millo, sense cap mena de vergonya, va mentir descaradament, altres també ho van fer, en seu judicial, afirmant que la gent llençava Fairy al terra per fer relliscar els policies. Demencial i mentider. Entre la «Brunete Mediàtica» i la «Brigada Aranzadi» estan creant una falsa realitat per justificar les acusacions. Marchena s’ha tret la careta de xai.