No cal dir-ho, Sorolla forma part dels tòpics valencians, com en formen part Blasco Ibáñez, el mestre Serrano, l’Albufera o la paella. Blasco Ibáñez i Sorolla comparteixen la mateixa circumstància: són creadors que van gaudir d’un grandíssim èxit en la seua trajectòria artística i, tanmateix, mai no han acabat de ser acceptats per gran part de la intellingentia valenciana i espanyola. Per què? No sabria dir-ho, la veritat, i si sóc sincer hauria de dir que també participe o he participat, en certa manera, dels prejuís estètics que envolten dos figures tan rellevants de la creació valenciana. En el cas de Blasco Ibáñez, podem llegir la seua ressenya en lletres menudes com a escriptor «naturalista» en qualsevol manual d’història de la literatura espanyola.
I la veritat és que el seu immens talent com a narrador està totalment fora de dubte. El seu èxit descomunal seria hui comparable al de les grans estrelles mundials de les lletres. Encara conserve com una joia familiar els dos volums de L’aranya negra que el meu avi, anticlerical de l’època, em va regalar amb l’aire furtiu que corresponia a una novel·la llargament prohibida que posava en solfa l’orde dels jesuïtes.
Recentment, s’ha inaugurat a la National Gallery de Londres una exposició sobre Joaquim Sorolla amb 60 quadres que ha sigut inaugurada per la reina Letizia i el príncep Carles d’Anglaterra. Des que Sorolla va exposar a les Graffon Galleries el 1908 i va ser presentat com el millor pintor viu del món, no havia tornat a la capital anglesa. Però en esta ocasió sembla que la llum de Sorolla no ha acabat d’il·luminar del tot el cel de Londres, emboirat pel problema del brexit, com ha reflectit la premsa.
Això no obstant, no ha sigut obstacle perquè el director de la prestigiosa National Gallery, Gabriele Finaldi, com el comissari de l’exposició, Christopher Riopelle, hagen relacionat la seua obra amb la de Velázquez, Goya o Picasso. El comissari de l’exposició «Sorolla, mestre espanyol de la llum» justifica la seua recuperació, entre altres coses, per una relectura de l’impressionisme fora de l’àmbit francés després de l’oblit causat per la fama internacional d’artistes espanyols d’avantguarda com Picasso, Dalí o el mateix Luis Buñuel.
Al capdavall, la meua ignorància socratiana no em permet aprofundir en els criteris estètics de l’obra de Sorolla i hauré de considerar el gran reconeixement internacional que comporta l’exposició de Londres. També he de dir que la nòmina d’artistes valencians d’avantguarda soterrats pel pas del temps i les circumstàncies culturals i polítiques és quantiosa i el seu menysteniment públic totalment ofensiu. I, clar està, haurem de posar en relleu l’aposta descaradament política dels governs i dels polítics de torn per uns artistes o per altres. En el món de l’art, en el mercat i el teatre del món de l’art, qualsevol cosa és susceptible de ser veritat. És a dir, el maniqueisme, i sovint la mediocritat, són consubstancials al món de l’estètica.
Justament, en el cas de Joaquim Sorolla qui sap si tenim la mirada excessivament contaminada pels tòpics regionals i el valor supremacista contemporani de l’avantguarda, siga francesa o espanyola. No sabria dir si passats els anys, com ha passat amb tants creadors i creadores, l’obra va despullant-se a poc a poc de tots els atavismes extraestètics -polítics, socials, culturals, econòmics- que l’acompanyen i pot arribar a ser contemplada sense prejuís, clara i neta, profunda, sense peatges ni condicionants sociològics.
En esta postmodernitat líquida en què l’obra d’art s’ha convertit en moltes ocasions en espectacle, conceptual o senzillament friqui, la distinció entre abstracte i figuratiu, entre tradició i avantguarda, ha entrat en franca decadència. Tot forma part d’un totum revolutum que en el millor dels casos conforma el mercat de l’oferta i la demanda de l’art. Per esta raó, qui sap si l’exposició de Sorolla a Londres pot ser l’inici d’una nova mirada sobre el gran mestre espanyol de la llum.
