La situació social i política del món a hores d’ara s’assembla massa a la de principis del segle XX amb les conseqüències del crac del 29: desigualtat social i econòmica, pujada del feixisme, guerres d’odi i destrucció, desfeta de la majoria de la població. La fallida de 2007 amb les hipoteques subprime i l’esclat de les bombolles immobiliàries i financeres per tot arreu del món, mostren el vertader rostre del sistema econòmic del capitalisme global en el seu estadi especulatiu i devorador de persones, recursos i riquesa. Les conseqüències d’aquesta fallida ens han portat a una situació galopant de pobresa i desigualtats semblants a les de les èpoques prèvies a les 1ª i 2ª Guerres Mundials, adobades ara amb un control mundial de la informació a través dels mitjans de comunicació, la internet i les xarxes socials, en mans de les elits econòmiques.

En aquesta situació és on s’emmarca l’actual escalada de la xenofòbia, la discriminació racial i cultural, la violència cap als immigrants, les dones i els diferents, el patriarcat galopant, la pobresa, la desigualtat econòmica i social, l’analfabetisme funcional i demés xacres socials, que ens porten directament a la confrontació, a la intolerància, a la violència, al populisme feixista emmarcat pel nacionalisme reaccionari.

És incomprensible que amb totes les actuacions econòmiques dels governs espanyols contra la població -regal de 60.000 milions als bancs, desnonaments massius, sentencies hipotecaries a favor de la població retirades al dia següent, reformes laborals regressives, robatori multimilionari de diners públics, adobat ara mateix amb la constatació de l’existència d’una màfia política-policial en contra de la constitució amb la que s’omplen la boca-, ací quasi ningú alça la veu, ni quasi ningú es mobilitza. Està molt clar que alguna cosa no funciona en l’àmbit social espanyol, ja que la situació econòmica de la població ha arribat a extrems de pobresa, desigualtat i precarietat laboral no coneguts des de principis del segle XX. I no és una exageració, les dades ho ratifiquen i es poden comprovar. Pareix evident que el que no funciona és la consciència social de la població.

Vista la situació, de l’únic que podem estar segurs és què necessitem canviar el sistema econòmic i social. Malauradament açò no es pot fer d’un dia per a l’altre, és un treball a mig i llarg termini que necessita el coneixement, la voluntat i l’esforç de moltes persones i un canvi total en l’actuació de les institucions d’àmbit públic. Independent de les mesures econòmiques i socials a prendre per a començar a canviar la situació, l’eix fonamental del canvi a llarg termini hauria de ser l’educació social de tota la població, ja que a hores d’ara el sistema ha aconseguit domesticar a les persones a través del foment conscient de l’analfabetisme social i la transmissió de valors únicament materials front a valors socials, de respecte, de igualtat, de solidaritat i molts més valors i drets destrossats.

En aquests moments post-electorals on tothom ha fet promeses de tot i després és queden en res, seria el moment de forçar un pacte educatiu de base permanent, tant per a corregir l’educació social actual de la població adulta, com per a implementar en l’ensenyament els valors socials que hauríem de tenir com a base. No és necessari fer grans propostes ressonants per omplir un paper, signar-lo i que es quede en paper mullat, simplement caldria definir quins són els valors que volem que tinga la nostra població per a poder avançar com a societat i posar els mitjans per a transmetre’ls.

Al nostre parer el valor fonamental per a fer viable aquesta proposta és el valor de respecte, començant per assumir el respecte per un mateix i continuant amb tots els altres: respecte a les persones i la seua diversitat, al medi ambient, a la natura, als animals, als bens públics i demès temes relacionats amb la convivència entre persones. Concepte acompanyat d’altres valors importants com tolerància, compromís cívic, cooperació, solidaritat, acompliment de normes col·lectives. Amb més formació social, amb més formació crítica, no ens prendrien el pèl i la població podria impulsar un canvi social i econòmic regenerador a favor de les persones, allunyat dels interessos dels que ens exprimeixen i ens porten a la misèria. «El coneixement (i l’educació) ens farà lliures», deien els clàssics, hem de fer-los cas d’una vegada i anar per aquest camí per a aconseguir-ho.