Hi havia professions destinades a acabar-se i una llengua que semblava extingir-se. Ningú s’atrevia a viatjar de poble en poble amb una maleta per a contar històries velles. Menys encara de relatar-les amb naturalitat en valencià. Però aleshores va aparéixer una persona que, desafiant les adverses circumstàncies, es va armar de somnis i contes.
Era Llorenç Gíménez. Un extraordinari docent que estava ofegat pels murs de les aules. Va entendre que ensenyar anava més enllà d’obrir un llibre de teoremes brillants, contar una part genial d’alguna història o mostrar els meravellosos escriptors que ens ha donat la literatura. L’ensenyament va viure’l com la comunicació amb màgia d’històries senzilles de la cultura popular. Eixes que acaben per considerar-se extraordinàries quan la veu, la gesticulació i uns minúsculs objectes es visten de gala. Llorenç va creure que el valencià era la millor ferramenta per a recuperar rondalles, contes, llegendes i tradicions.
No sé ben bé com definir Llorenç Giménez. Era contacontes, rondaller, animador, mestre, escriptor, comunicador, persona amb la rialla en la mà i ésser humà senzill. Ho sé perquè així ho diuen. Però també ho conec per haver compartit alguns moments amb ell. Recorde que ens coneguérem fa més de 25 anys a Estivella, quan va ser contractat per a un acte en la biblioteca. El seu nom era ja sinònim de contacontes, del primer contacontes. Vaig tindre una intensa conversa amb ell. Feia goig escoltar-lo quan s’obria a dir el que pensava. Va contar-me la seua trajectòria i les inquietuds que tenia. Em digué el que havia deixat pel camí, sobretot la seua còmoda professió de professor. Entenguí aleshores davant de qui estava. Aquell dia, mirant a la xicalla que allí hi havia, vaig saber del poder d’una maleta, quan s’obri i es conten relats. Des d’aleshores he vist sortosament moltes maletes de persones dedicades a l’animació lectora, a teatres infantils o tallers. He sentit persones extraordinàriament preparades que m’han relatat contes, han actuat o han fet grans posades en escena amb xiquets i xiquetes. De fet, jo com a animador he obert moltes voltes una maleta per a plantejar-los activitats als més menuts. Però sempre en eixe moment he tingut en la ment a Llorenç, el primer rondaller i «maletaire» que vaig conéixer. Tots i totes li devem molt.
L’última vegada que estiguérem xarrant va ser fa dos anys a Albalat dels Sorells. Participà en les activitats de la «Nit de les Animetes». En el pati del palau comtal vaig comprovar una vegada més la capacitat que tenia per encisar els menuts. Però sobretot em va impressionar com va valorar l’actuació meua i la de l’animadora Elena Guasque. Eixa nit actuàvem com a estranys personatges que dirigien el públic per aquell castell. Tot i la seua professionalitat i grandesa va respectar la nostra xicoteta actuació amb la humilitat que sols tenen els éssers extraordinaris.
Podria dir-ne del currículum, dels guardons i del reconeixement en el camp de la cultura, l’educació i l’animació o del que ha suposat per a generacions de xiquetes i xiquets. Però crec que no faria més que repetir el que destacats articulistes escriuen estos dies. Sols voldria apuntar un prec i expressar un sentiment. El prec és que la Generalitat Valenciana ha de pensar a reconéixer-lo dins dels seus extraordinaris guardons. El sentiment és que hem perdut el primer contacontes de contacontes. La seua càlida veu i el seu somriure senzill ens acompanyarà sempre. La personalitat de Llorenç romandrà amb nosaltres. El mèrit pioner de mostrar el millor de la vida i recrear una simple història amb màgia i llum pròpia no l’oblidarem. Llorenç espere que la terra et siga lleu.
