Dues respostes per a la mateixa pregunta: si Emergències havia anticipat registres de pluja històrics, per què la gota freda ha causat tants estralls? A) Perquè, com canta Raimon, al País Valencià «la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe», i B) perquè hem ignorat la font de saviesa de refranys com «a la vora del riu, no faces niu; ni hivern, ni estiu». La pregunta té més respostes que poden semblar banals; però, com en un puzle, són peces necessàries per obtenir la imatge, vull dir, resposta global. Ja no cola la vella excusa de culpar els imponderables; i com que controlar els incontrolables de l’oratge és una contradictio in terminis, cal traure’n lliçons i preparar-se per a la pròxima.
No podem evitar la gota freda i quan sobrevé no queda més recurs que invocar els déus. Però el desastre no és només producte de les pluges. Durant anys hem patit un urbanisme depredador per al qual tot melonar és un solar. Urbanisme de barra lliure dissenyat pels constructors i no pels ajuntaments, i que les administracions han fiat a l’autoregulació i el laissez faire. Si això no canvia plourà sobre mullat i, tot i ploure inversions, no deixaran de ploure desgràcies.
El desastre urbanístic és tan cridaner que, ja en 2007, l’Europarlament promogué una investigació qualificada de «pachanguera» per González Pons, aleshores conseller de Territori i Habitatge. I vet ara i ací la «pachanga»: «Carrers que pareixen rius, i que eren rius abans de ser carrers»: reflexió que he llegit no sé on, aquests dies; i que s’ha d’interpretar no com un joc de paraules, sinó com una descripció que recorda la vella expressió que adverteix del risc de residir en zones inundables: «Rius i barrancs trauen les escriptures de tant en tant». Les han tret ara, com també les van traure quan la «riuà» de València (1957), la «pantanà» de Tous (1982) i el temporal de la Safor (1987). En tractar-se de rius, com del Cèsar: al riu el que és del riu.
