Ja sabem què el 10-N serem cridats, per segona vegada en set mesos, a escollir els polítics que escalfaran els escons del Parlament espanyol. Pedro Sánchez tenia tots els números per governar durant quatre anys, però davant la proximitat de la lectura de la sentència del «procés» ha preferit tirar els daus, donar una nova oportunitat als voltors del «trifachito» amatents per engolir-se les seues despulles, i no haver de dependre dels vots dels nacionalistes catalans. Eixe és, al meu parer, un dels motius de la nova convocatòria a les urnes. L'altre és la resistència dels poders fàctics a la presència d'Iglesias i els seus en el Consell de Ministres. Ara que sabem que Errejón, cavall de Troia contra Unides Podem, entra en la cursa electoral i que Manuela Carmena ha estat contractada per Espanya Global per ajudar Borrell a escampar fake news sobre els sobiranistes catalans es veu molt més clara la maniobra socialista. Segur que a Más Madrid no li van a faltar ajudes ni crèdits per part de la banca i el gran capital.

Ortega y Gasset en 1932 i en seu parlamentaria, mentre es discutia a les Corts l'Estatut de Nuria va posar blanc sobre negre que el problema català «ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá mientras España subsista. Debemos renunciar a la pretensión de curar radicalmente lo incurable». El filòsof republicà pensava el que encara pensen molts dels que toquen poder a Madrid, al que, com el poeta Machado, continuen considerant el «rompeolas de todas las Españas», amb la diferència que per ells sols hi ha una Espanya, la seua, a la que deuen obediència i submissió les altres nacions de l'Estat.

Dins d'uns dies tindrà lloc la lectura de la sentència en la causa especial 20907/2017, el judici per rebel·lió contra el legítim Govern de Catalunya, una rebel·lió que si apareix com motiu de condemna en la sentència demostrarà que la Sala del Suprem encapçalada per Marchena haurà fet mans i manegues per encaixar els fets en el que diu el Codi Penal, text que parla de l'us de la violència, una violència que tan sols es va veure el dia 1-O en els apallissaments policials a la gent que, armada tan sols amb una papereta, volia exercir el democràtic dret de votar.

Zaragoza, un dels fiscals de la causa general contra el sobiranisme català, fa uns dies, demostrant que la separació entre jutges i acusadors es tan sols un mirall, va dir que la sentència es coneixeria al voltant del 12 d'octubre. Alguns dels més ferms nacionalistes espanyols van esclatar en orgasmes tot pensat que podrien celebrar el dia de la Raza o de la Hispanidad, com es deia el Pilar en la meva infantesa, adolescència i joventut, amb un càstig fort i ferm contra l'enemics de la pàtria, la seua. Però les preses per dictar condemna venen donades també per la convocatòria d'eleccions. Si la condemna ja és pública tant ERC com Junts x Catalunya hauran de variar les seues llistes, els presos polítics en aquesta ocasió no podran figurar en elles.

Així que anem a viure un període electoral amb l'espada de Dàmocles de la sentència. L'Estat espanyol ja està preparant totes les armes al seu abast per defensar-se d'allò que Ortega y Gasset qualificava com «realmente incurable». Pedro Sánchez, el mateix que la dreta extrema i l'extrema dreta, renuncia a intentar solucionar políticament un dels greus problemes d'Espanya, i per això aquests darrers dies de la seva boca surt més que mai el número 155. Opten per la mà dura amb el problema abans que pel diàleg i la política. Despertaren i el sobiranisme encara estava allí.