Escoltava en ràdio fa uns dies mentre presentaven un llibre (no recorde el títol) que en la transició, l'esquerra va ser qui va donar una lliçó de democràcia i que, fins i tot l'extrema esquerra va sumar forces i, sobretot, molta il·lusió a la construcció d'aquella democràcia incipient.
Després, molta d'aquella gent jove i il·lusionada potser va moderar el seu discurs o, fins i tot acabara deixant la política. El soroll de sables del 23F va recordar a tothom la feblesa que comportava construir amb il·lusió les noves institucions democràtiques que s'estaven posant en marxa. Els poders fàctics tant econòmics com polítics i militars van condemnar l'intent del cop d'estat i van elevar la figura de Joan Carles I a categoria d'heroi. Però al mateix temps van aconseguir que la por tornara a córrer per les venes de molta gent.
Hui hi ha un partit que es vanagloria de tindre 140 anys d'història, però ens podríem preguntar pel seu paper en aquest temps. El seu viratge a la dreta no ha parat des de l'aplegada de la democràcia. I ho vàrem poder comprovar a les fallides negociacions per a conformar govern.
Perquè senyores i senyors del PSOE, ser socialista no passa necessàriament per ser del partit que vostés representen. No han aprés les lliçons de l'urgència de donar respostes a les necessitats de les persones. Estan més ocupats donant suport a la gran banca i a l'IBEX així com a alguns mitjans de comunicació que els donen suport incondicional, que buscant solucions per a les persones. I, precisament per això, no van voler tancar un govern amb Unides Podem.
Perquè els continua fent por que a la seua esquerra encara queda il·lusió de gent amb ganes de fer coses per la resta de la gent de la classe treballadora. Si, aquesta que vostés han oblidat, deixant-la a l'estacada del treball precari, de sous precaris, de joves amb molta formació però sense feina que i no poden projectar el seu futur a la seua terra. Aquesta gent que encara està patint desnonaments per falta de protecció dels seus drets, fins i tot humans.
Tinc cinquanta-cinc anys i soc filla de la decepció del plantejament del referèndum del NO a l'OTAN i de totes les mentides que aquest partit ens ha anat contant al llarg de la seua història recent. Afortunadament no els he votat mai ni a unes generals ni a unes autonòmiques. Després del seu menyspreu al que hi ha a la seua esquerra i a les ganes transformadores de la gent que encara té il·lusió per ajudar a construir una societat més justa i equitativa, no en queda altra que recordar que la transformació social des de l'esquerra és possible, malgrat les diferències.
Als poders fàctics això és precisament els que es fa por i, per això els empresaris els van marcar el camí per a no pactar amb Unides Podem, perquè els fa por perdre el món que controlen. Els fa por que gent amb ganes de transformació social «toque ni de lluny» el poder. Perquè el poder també significa poder transformar coses i no només eixir a les fotos o ser rebut per altres líders internacionals.
El poder de l'il·lusió transformadora fa massa por a qui té molt a perdre. A qui tenim poc a perdre és l'únic que ens queda. Jo tinc molt clar que el meu vot serà el de sempre: El de l'il·lusió.
