La Fundació Lívia i Ricardo Miravet, encimbellada al tossal elegant del Castell de la Todolella, ha necessitat només uns mesos per a convertir-se en un dels més autèntics lieu de culture del nord del país.
Aquell casal d'arrel gòtica, ha ressuscitat pacientment durant dècades per la parella arribada de París: l'organista argentí de Saint Germain des Prés, i la gran investigadora mèdica. És així que la Todolella, en superació de la incultura que el franquisme agencià per tot arreu, aporta una seu de concerts de voluntat internacional. Contra el silenci oprobiós de la despoblació, la glòria cultural del poble de les antigues Danses, i dels pobles germans dels Ports i les comarques veïnes: el Maestrat valencià, el Matarranya aragonés i el Montsià català.
Oberta al món, només fa uns dies, la vesprada incerta de la vila oferia un concert del Trio Rakhmaninov. Sàpiguen això els absents -tot el gènere humà, llevat de la quarantena que omplíem el recinte de la cambra antigament corral i ara sala d'audició equilibrada i plaent, que havíem escoltat l'orgue de Santa Maria de Morella durant dècades, amb el cromatisme humanístic del savi Ricardo Miravet.
No fou el concert només la continuïtat d'una evidència del talent que la Música universal, com les altres arts, expressen de la humanitat en qualsevol dels seus racons i moments històrics. Entre la generositat i el criteri harmoniós del programa, el reconegut trio reuní mentalitats internacionals a l'entorn de referències líriques i romàntiques d'Itàlia. Així, l'expansiva i metòdica tradició russa -del piano de Víktor Iampolski, i la veu de mezzo poderosa, i el cello extravertit, de Natàlia Savinova-, amb la minuciosa elegància catalana -del clarinet de Jordi Pons-, en aquella casa de parisencs d'adopció nascuts a l'Argentina, eren com una mundial rosa dels vents de mentalitats musicals reunides al Castell renascut. Unes canzoni de Donizetti, una ària de Rossini, i magistrals lectures de dos trios del Beethoven jove, bastaren a deixar lluny, comprenent-les, les tragèdies estúpides que sovintegen a les ciutats, on residim la major part dels oients. I més encara, tractant-se del 12 d'octubre, no solament era una música compartida amb les carrasques i la fauna de la serralada Ibèrica, sinó que es propagava responent a les penúries indígenes i populars de tots els continents habitats o deshabitats del món. Simplement, què més diria, escoltant, escoltant, escoltant...
