El dimecres 9 d'octubre, després d'un primer intent d'anar el dilluns i esbrinar que estava tancat, vaig estar en la Vall dels Caiguts aprofitant el rum rum ocasionat per la fòbia infantil del Sr. Sánchez de voler traure del seu soterrament a Franco i que ha propiciat més visites que mai.

No va ser fins fa uns 20 anys que em vaig acostar allí de rebot, a l'anar a visitar el Monestir de l'Escorial, sense que haguera mostrat mai abans interés a visitar eixe monument pel que creia que representava. Allò em va agradar en el seu moment, per l'entorn, les grans escultures de pedra, la gran creu, la imponent basílica davall la muntanya, el monestir i l'hostal, i això de Franco i José Antonio va ser mera anècdota. I ara tant el meu entorn familiar com alguns amics, van mostrar interés a conéixer allò, de resultes de tota la moguda que ve donant-se i la veritat és que van tornar gratament impressionats

També esta vegada ens acostem al Monestir de l'Escorial a vore tots els reis allí soterrats que, a este pas, no se si també caldrà anar desenterrant-los si vinguera alguna vegada la república i tornaren a traure una llei de compliment obligatori històric on tot el que no haguera sigut república caldria injuriar-lo. En el Colgamurs hi havia un ambient de pau i tranquil·litat, amb gent a lo seu, sense cap crit ni comentaris de cap tipus. Només l'aclaparador abús dels nombrosos vigilants donant la llanda que no es feren fotos. Tenien com presa la llosa de Franco perquè es compliren els seus ordenes i a més estava totalment tapada de xicotets rams de flors estratégicamente col·locats perquè no es vera res.

A la pregunta de qui o els que havien depositat d'eixa harmoniosa manera en palmito els rams que tapaven tota la làpida, deien que els visitants, cosa impossible ja que no deixaven acostar-se a menys d'un metre i calia tirar les flors de qualsevol forma, segons vaig observar. Així mateix era cridaner trobar en la botiga de la basílica només llibres de la guerra civil des del punt de vista de les dones i artistes de la república. I això sense comptar que el telèferic per a pujar a la creu no funcionava des de no se sap quan i tampoc es pot visitar la creu en el seu interior.

Allò, amb Franco o sense ell, és un monument com cal, digne de ser visitat i cuidar amb orgull i havent de fomentar la seua visita. No cal oblidar que és un monument als morts en la guerra civil -hi ha allí soterrats després dels altars de les capelles més de 35000 dels dos bans- en la línia del que a Roma és el monument que li va fer Mussolini als caiguts i en honor de Víctor Manuel, també conegut com ‘altar de la pàtria’ que està en la Plaça Venècia i del que tan orgullosos se senten els italians.

Vaig ser, vam ser, dels últims que vam estar allí -el divendres següent ho van tancar i el que vaig gravar i vaig fotografiar -a pesar de les prohibicions- és un document històric. Només espere que una vegada traguen a Franco se li done l'espenta i l'atenció que mereix el conjunt monumental, que no és una altra cosa que un homenatge als morts de la fraticida guerra civil entre espanyols, fruit dels molts errors de tants espanyols i que encara hui pareix que vullguem encabotar-nos a repetir.