Es dur, molt dur, quan se te'n va un bon amic. No hi ha consol, perquè no pots imaginar-te que s'ha acabat, per sempre, la seua companyia. Tant se te'n dóna que els diaris i les xarxes socials et canten totes les excel·lències de l'home públic que era. No et consolen les paraules del Conseller, Vicent Marçà: «Ens ha deixat Vicent Baggetto, una persona que ha fet tant per la nostra educació que mai tindrem prou d'agraïment cap a ell. L'homenatge més sincer és seguir el seu exemple». Agraeixes el seu reconeixement i l'atenció dels diaris amics que han escampat la notícia. Veus i comproves l'interés de tanta gent i t'adones que era un home estimat i reconegut. Tu, però, no vols saber res de càrrecs ni de les faenes tan importants que ha fet en l'educació i que tots volen destacar. Tu prefereixes quedar-te en les coses petites, en els records que se t'acumulen, en els somriures de després de dinar davant un bon whisky de malta. Sense gel, si us plau! Era com li agradava. I, després, una cigarreta, que no falle. Ho tenia molt clar i així ho volia.
Vols recordar el primer dia que us vau veure, el dia que us presentaren, a l'entrada de la Facultat de Filosofia i Lletres. Era allí dret, amb el seu cabàs de palma, en companyia de Rafa Xambó i Maties Segura. Caram quin trio! Quines bones peces! No vols ni pensar què deurien conspirar. Segur que en deurien preparar una de grossa. Encara vivia el dictador. Si no recordes malament, no s'havíeu acabat de conéixer i ja li vas gorrejar la primera cigarreta. Les enyores, les seues cigarretes. El sabor del seu tabac: ros, anglés. L'únic tabac anglés que has fumat en la teua vida. De la mateixa manera que l'únic mentolat que has fumat era el de Joan Fuster. Amb Fuster també compartíreu alguna història, quan tornàreu a coincidir en els instituts de Sueca i us féreu bons amics. Sí, n'eren dos i ara n'és un: l'Institut Joan Fuster. En això, en la unificació dels instituts, Vicent té molt a veure. I tu, i molts altres, l'ajudàreu junt amb l'amic Enric Sánchez que se n'anà primer que Vicent Llácer i Lluís Juan. Bons amics i companys perduts en el camí: en la batalla de l'ensenyament. I tu continuaràs ací com ell voldria. Fins que la cosa dure, ja que has tingut la sort de tenir propina. I, com el poeta, et costarà imaginar-te'l absent per sempre, amb els records que s'acumulen. I, encara que ja no fumes, pensaràs que no podràs mai més compartir les cigarretes, ni les copes. Reviuràs tantes batalles, perdudes i guanyades! Et prepararàs per les que encara et queden. I, encara que saps que no et sent, li repetiràs mil vegades les paraules del poeta: «No tornaràs mai més, però perdures/ en les coses i en mi de tal manera/ que em costa imaginar-te absent per sempre».
