Diàriament llegim notícies relacionades amb l’emergència climàtica i amb l’elevada contaminació de l’aigua, la terra i l’aire. També sovint ens informen de l’escassesa de recursos naturals indispensables per a mantindre el nostre ritme de vida, així com de l’arribada del zenit en l’extracció dels combustibles fòssils. I, al mateix temps, comprovem com s’accelera l’extinció massiva d’espècies animals i vegetals. En definitiva, tot plegat són avisos de que el planeta sobrepassa la seua biocapacitat.

Estes evidències han provocat que milers de científics aconsellen una transformació radical en la manera com funciona la societat i l’economia, per tal d’evitar el col·lapse social i climàtic al que ens aboquen les contradiccions entre el capital i la natura. Les advertències es repeteixen des de fa dècades, però s’han accentuat en els últims anys davant de la negativa progressió del canvi climàtic i de la necessitat d’adaptar-nos a unes noves fonts energètiques, molt desitjables, però amb una versatilitat menor i un retorn energètic inferior.

No oblidem que l’ús fàcil i abundant de combustibles fòssils i de minerals ha permès un creixement econòmic exponencial durant dècades, creant-nos la falsa il·lusió de que són il·limitats i obviant els seus efectes negatius. Però una vegada esgotat este model cal reflexionar sobre la capacitat del nostre entorn i sobre les vertaderes necessitats humanes. Tenint en compte que la producció va inevitablement unida al consum d’energia i de recursos naturals, l’única manera d’atenuar el canvi climàtic i d’adaptar-nos a la disminució neta d’energia és abandonant el creixement econòmic.

Ara bé, en una economia estacionària o decreixent es fa necessari parlar no sols de sostenibilitat sinó també de treball, ja que el paradigma actual associa la creació de llocs de treball al creixement econòmic. Sota esta visió, una economia minvant reduiria el nombre de persones ocupades i empitjoraria la subsistència d’una part important de la població.

Per això, cada vegada és més necessari canviar de perspectiva i avançar cap a una economia al servei de les persones i respectuosa amb el seu entorn; enfocar la societat cap a la cerca d’un nivell de vida suficient per a tots però no excessiu per a ningú, amb benestar sense creixement i recolzament mutu. Este avanç implica una transformació radical en la societat i en el paradigma econòmic actual, que haurà de conduir cap a una societat més local i menys dependent del transport; més comunitària i menys competitiva; més pendent d’una distribució d’ingressos equitativa i menys del creixement del PIB; més respectuosa amb els límits del planeta i menys lligada a l’endeutament il·limitat; més familiar i menys economicista. I esta proposta no es cap invent nou, ja que estos objectius existien en el passat de manera generalitzada i segueixen existint actualment en determinats àmbits socials i familiars no mercantilitzats.

I, en este context, seria més senzill abordar el repartiment del treball i dels ingressos entre tota la població per a garantir l’accés generalitzat a unes condicions de benestar suficient, sense necessitat de llargues jornades laborals, alhora que més respectuoses amb el medi ambient i millor adaptades al descens energètic. Una societat que es mouria en un nivell de vida més sobri, però amb una existència digna generalitzada, més accessible a tots, més igualitària i més sostenible.

És a dir, estem parlant d’una societat amb un menor pes del treball remunerat i amb més presència del temps dedicat a la família i als assumptes comunitaris, que avance cap a una concepció de l’economia més social, solidària, local i col·laborativa, on es repartisquen els fruits del treball. En definitiva, menys hores de treball assalariat i menys consum superflu per a evitar el col·lapse social i climàtic.