El fantasma de la manca de relleu generacional al sector pesquer recorre el Mediterrani el darrers anys mentre la flota va reduint-se i cada volta més patrons, maquinistes i mariners s’apropen a l’edat de jubilació sense ningú al darrere. La llista de motius és tan llarga com ho són les possibles mesures destinades a pal·liar un problema que ens afecta a tots com a societat, no només per l’evident pèrdua de sobirania alimentària i accés a un recurs alimentari de proximitat, sinó també pel que fa a la desaparició de les comunitats pesqueres que encara hui mantenen viu un patrimoni únic a molts dels nostres pobles davant l’homogeneïtzació a la que el turisme ha sotmès les localitats costaneres.

La pesca s’enfronta a nombrosos reptes i el del relleu generacional condicionarà la resta, de la mateixa manera que molts d’eixos reptes i problemes actuals del sector són causa del gran problema del relleu. Útil només per a nostàlgics és ara mirar enrere als dies de jornals i captures millors i recrear-se en èpoques que no tornaran: les regles del mon ja són altres. Un fatalisme que ha acompanyat sempre i certa incapacitat per a la mirada més enllà del demà, fan que molts dels desafiaments imminents no siguen percebuts com a tals pel propis implicats, des del canvi climàtic que ja afecta a la distribució d’algunes espècies fins a la qüestió energètica, sense alternatives encara al gasoil, passant per la competència amb els productes d’importació i d’aqüicultura. I molt més. En l’actual context, no només es fa necessària la reivindicació de la professió i la posada en valor de l’ofici, sinó que calen també, més que mai, professionals ben formats i capacitats per a fer front al futur que s’albira.

Les representacions habituals que transiten entre la imatge costumista d’altres temps i l’èpica que engrandeix la duresa de les vides a bord en segles passats i llargues travessies, tenen ben poc a vore amb la realitat diària dels nostres ports, i el desconeixement allunya també a molta gent en edat activa -no únicament jove- d’incorporar-se a l’activitat, de que la pesca siga considerada una opció laboral com qualsevol altra. Contribuiria una major presència als mitjans de comunicació, o l’existència de fenòmens virals equivalents mariners de Miquel Montoro a canviar esta situació? De quina manera pot incentivar-se la incorporació de noves treballadores i treballadors a la mar? Serien útils campanyes com les que es duen a terme al País Basc o a Galícia, amb armadors i mariners visitant instituts per explicar la seua feina, a la recerca de futura mà d’obra? Ajudes per a l’adquisició d’embarcacions? Posar en funcionament programes de Formació Professional dual?

En realitat, estes preguntes resulten inútils de formular quan els ciments trontollen i al remat la situació ha acabat viciada en un etern lluç menjant-se la cua. La formació marítim-pesquera al País Valencià fa aigües des de fa massa temps davant la inactivitat de l’Administració i la passivitat del propi sector, este amb una capacitat de mobilització cada volta més reduïda i l’actitud resignada de qui ja ha assumit el seu propi final. L’antropòleg James McGoodwin, al seu principal llibre sobre pesca marina, ja advertia de com de fascinant i tràgic era que el sector pesquer participara tan activament en la seua pròpia aniquilació. Ni que fóra, podríem afegir, per pura deixadesa.

L’escassa convocatòria de cursos per a l’obtenció dels certificats necessaris per poder treballar a la mar i la seua centralització lluny de les localitats des d’on els treballadors han de desplaçar-se s’uneixen a la situació d’absoluta decadència de l’únic centre públic destinat a la formació professional marítim-pesquera. Hereu de l’Escola Nàutica d’Alacant que albergà la ciutat des de finals del XVIII fins a principis del XX, l’actual Institut Politècnic Marítim-Pesquer del Mediterrani naixia al 1969 quan el port de la ciutat encara abastia els mercats municipals i l’alumnat assistia en directe a la descàrrega del peix blau des de les finestres de les aules. A dia de hui, l’estat de les instal·lacions i els equipaments, la manca de professorat -amb vacants que queden per ser ocupades després de les jubilacions- i l’abandonament institucional dels qui tracten la Pesca com un malalt terminal al qui van apegant pedaços per a anar tirant fins al final, fan impossible eixa formació de qualitat imprescindible per a la seua supervivència.

El sector primari, i el de la pesca en particular, necessiten treballadores i treballadors capacitats per a controlar el major número de passes de la cadena que segueix el seu producte. La ciència ha d’ocupar un lloc a la formació marítim-pesquera si volem treballadores i treballadors capaços de participar en les decisions que afecten el seu propi futur, dotats de coneixement i eines que permetisquen una nova governança on tinguen veu real sobre la gestió dels recursos pesquers. És impossible deixar enrere les inèrcies que han portat el sector fins on està ara si estes es mantenen. És impossible que noves formes de comercialització calen o que iniciatives innovadores s’òbriguen pas sense una formació adaptada als temps que corren. Les propostes enlluernadores i notícies a bombo i plat saldades amb quatre fotos als diaris no tapen la realitat de l’absència de polítiques pesqueres i d’una estratègia clara. I garantir una formació accessible i de qualitat i l a seua promoció és només un dels pilars mestres sobre els que deuria i podria assentar-se un nou model.