Els pobles de la comarca de l'Horta Sud han afrontat, al llarg de la seua història, crisis sanitàries tan agressives com la que ara pateixen pel coronavirus. Així, una de les epidèmies que assolaren durant segles els pobles pròxims a la Ciutat de València, i per la qual s'ha considerat aquesta àrea com a zona endèmica durant molt de temps, va ser el paludisme. Coneguda comunament com a malària, el paludisme ha estat la malaltia que ha anat històricament lligada al conreu de l'arròs, i la causa de les llargues polèmiques sobre la conveniència o no de plantar la gramínia, com també les repetides prohibicions del seu conreu malgrat els beneficis econòmics que indubtablement proporcionava.

Un dels pobles que va sofrir amb més contundència els efectes del paludisme, ara fa cent anys, fou Alfafar. El testimoni escrit que ens ha permés conéixer els successos a aquest poble de l'Horta Sud, el trobem al treball elaborat pel metge local Àngel Payà Espinós. La memòria que, amb el lema Salus Populi, fou premiada en 1923 per la Real Academia de Medicina és un estudi mèdic i científic sobre el paludisme, d'àmbit local, que també aborda la problemàtica de l'arròs i les condicions de vida en un moment de forts enfrontaments socials.

De fet, a l'inici de l'obra, el metge d'Alfafar, després d'esmentar algunes de les malalties tractades als alfafarencs, explica els motius pels quals decideix redactar el treball en relació amb el paludisme: «por lo inopinado de los hechos, preferimos ocuparnos de la epidemia palúdica que hemos padecido en Alfafar en el período de 1918 a 1921; conceptuando que de la sencilla exposición que de ella vamos a hacer pueden encontrarse datos de gran utilidad para la práctica y motivos más que suficientes para que los gobiernos fijen su atención en favor de la salud de los pueblos, hoy merced al capricho de cuatro desaprensivos, caciques y caciquillos».

El metge d'Alfafar, amb el suport de la classe mèdica valenciana, començà una campanya al diari «El Pueblo» contra els excessos i l'abús de les capes del caciquisme que conreaven arròs fora del vedat sense respectar el cordó de salubritat, i que produïa efectes nocius i forts tremolors i febra als bracers a través de la picada dels mosquits. Àngel Payà informava al seu treball de les històries clíniques dels contagiats, els mètodes de diagnòstic i cura entre els malalts d'Alfafar, que en l'any 1920 atacà 835 habitants d'una població de 2.900 persones.

Els contagis s'estenien al llarg de la comarca. Així, s'hi arreplegaven les manifestacions dels metges de Castellar, Barbarrós i Perales, quan revelaven que «hemos visitado en los últimos tiempos a más de 400 palúdicos»; o del doctor Benages de Benetússer: «en mi pueblo no hay tres casas libres de algún enfermo palúdico». El metge d'Alfafar no volgué finalitzar l'estudi sense advertir de l'escassa força de les autoritats sanitàries per a lluitar contra el paludisme; i denunciar com els interessos econòmics -que havien propiciat que l'epidèmia s'escampara per gran part de la comarca- havien estat per damunt de la salut: «mientras no se modifique la actual ley de Sanidad y el médico titular tenga la fuerza coercitiva necesaria para imponer las necesarias sanciones a quien se atreva a mofarse de la salud de los pueblos, serán de lamentar hechos como el que ha motivado la redacción de la presente Memoria». Un discurs i una experiència molt útils per tal d'afrontar aquest futur tan difícil i incert.