El uelo té 91 anys i viu sol fa molt de temps, a cavall entre Gandia i Venècia i cada dia parla menys. Supose que quan una persona està sola la major part del dia no parla i, per extensió, no es queixa. Queixar-se en silenci no és queixar-se. Potser es lamenta, reflexiona, quasi que segur esmorza retrotopies i un gotet de vi negre, però queixar-se... no ho tinc clar. Una altra cosa és quan algú el va a veure, en eixe moment treu tota la seua habilitat d'oratòria i argumentació que consisteix a quan tu parles de qualsevol tema ell diu: "xe, xe, xe...", "tu que sabràs...", "a mi que m'has de dir", "més de 50 anys cotitzant a la seguretat social i ni un dia malalt", "jo que m'he criat baix d'un garrofer...". I quan un ja està desarmat i rendit a terra, ell obri un sarró ben plenet de volums amb queixes ordenades per categoria i dècada. Deixa volar històries seleccionades delicadament des de fa més de 30 anys, que si aquell li va furtar una llonganissa quan tenia 8 anys, que si tenia un jefe que no-se-què, que si un cuiner de la tele li posava massa oli a les coses. Quan ens acomiadem després d'haver parlat un poc del mateix de sempre tanca la porta i crida qualsevol barbaritat. Després, apuja el volum a la tele; i calla. I si el uelo calla, Venècia està més callada. Siga l'hora que siga, quan vaig de la porta de la caseta al cotxe és com si fos de nit.
Tal volta, al principi d'estar sol, el uelo, per pura inèrcia sí que es queixava. També era més jove i tenia un gosset, el Litri. El uelo sempre em deia, el Litri, com el torero. Jo no sabia qui era aquell torero, però gràcies a les revistes que abans déiem del cor, i ara li diem premsa rosa, vaig veure una foto d'ell i em va semblar un tio prou més templat del que m'imaginava. Al Litri, al nostre, fa molts anys ja que el van atropellar davant de la caseta mig cec, ple de mossegades i ja tant major que ni brodava. Era un gos estrany, sense cap qualitat extraordinària, més que ser-hi, viu, molts anys. El Litri està soterrat de manera al—legal a la platja de Venècia, i a mode de mapa pirata el uelo va plantar damunt un arbret que anava a regar religiosament fins que van construir un pont i van esborrar alguns arbres i uns metres d'esbarjo.
Si algú no ha estat mai per Gandia, m'explique: Venècia és una colònia amb platgeta que té el port de Gandia i la desembocadura del riu Serpis com a exoesquelet. La platja, d'una banda a l'altra, així a ull, farà uns 100 metres i està protegida per unes dunes que a poc a poc van convertint-se en elements en perill d'extinció. No sé a qui li vaig sentir dir que el nom de Venècia és perquè està per baix del nivell del mar, per això quan el setembre ve la gota freda, el riu es desborda i els carrers s'inunden. O s'inundaven, ja que fa com uns 15 o 20 anys van construir un mur perquè l'aigua no hi passés. Aquesta teoria del nivell del mar, a més que la majoria de casetes tenen un o dos esglaons a l'entrada perquè no passe l'aigua són raó suficient per a estar convençut de l'origen del nom, i no cal buscar-hi més. I punt.
La construcció del mur, de forma emocionalment egoista i romantitzant la incapacitat dels albellons per tragar l'aigua, indica el pas de la puresa a la civilitat. També van posar una antena enorme al costat de la platja, diria que, de telèfons, després construïren algunes naus per ampliar la capacitat del port, han prohibit anat a pescar i bussejar lliurement i fa poc s'ha construït un pont per damunt de la platja perquè puguen passar els camions sense entrar pel Grau i que va acabar amb el panteó arbori del uelo i el Litri. I la platgeta allà està, aguantant, sense queixar-se. Com algú que no té por de mostrar-se, d'exposar-se crua, tal com és, algú a qui no l'importa que miren o deixen de mirar, algú que sap que està al seu lloc, algú que després de tants anys no vol que li tinguen llàstima. "Ací em pariren i ací estic".
El uelo també està al seu lloc i tampoc vol molestar. Ell ha viscut sol molts anys perquè ha volgut. Però, amb els anys, les frases se li han anat fent massa pesades, massa llargues. Es tornen inacabades i cada vegada s'enuncien més fluixet fins que ja no hi són. El salven les dites i les frases fetes. El que ve a ser "el parlar" se li fa accessori. Per a què, per a qui. I quan ens ajuntem tota la família, quasi sempre al voltant d'una taula, ell fa això tant de persona major de mirar i assentir. I el silenci. I els records. I la festa va per dins.
La part bona dels records és la seua part dolenta, que viuen a dins nostre, tan reformats i còmodes com acollidores estances per aturar-se a passar els estius eterns que ja no tornaran. Aquests estius per a mi són a Venècia, que tampoc es queixa. Es lamenta, però no molesta. I com el uelo, i com el Litri, doncs, va fent. Ingovernables com els records, la solitud i el mar. Comptant els dies o descomptant-los.
Potser sona estrany però a la platja la trobe vella, cansada (les platges es poden fer majors? Tenen el seu dret a dir "fins ací"?) La gent que quan plou diu "me'n vaig a Venècia a veure el riu" sempre és la mateixa, i també s'ha anat fent major. Quan ve una riuada o pluges fortes, la platja de Venècia sempre és l'últim lloc que netegen de canyes i brutícia, en estar a prop de la depuradora molts dies l'aigua estava bruta i lletja, sempre hi havia un maleït cartell de "Zona no apta para el baño", a més, d'una dolorosa pintada feta amb esprai que deia "Toxic Beach". Però, i a nosaltres què? La gent que hem viscut a Venècia sempre l'hem mirat diferent, com negacionistes de qualsevol opinió contrària, fanàtics d'aquell raconet amb entrada directa al blau final.
En aquests dies de confinament al uelo l'han multat, per a certa tranquil—litat familiar, per anar a Venècia quan havia de ser a casa. Ara, el uelo està a casa i la platja a la platja. I el que m'imagine quan passen les setmanes i s'obrin les portes, és alguna cosa semblant a aquestes fotos que capturen la forma de mirar, una miqueta de reüll, que expressa tot allò que la resta no podem entendre. I tinc la certesa, des de la distància, que són les coses que no es poden (ni cal) mesurar i entendre les que fan que tot rebrote, que tot es renove, que tot continue girant.
Igual o diferent.
Ara és bon moment per pensar-hi.
