Aquests dies pandèmics tothom s'espavila i mira qualsevol cèntim d'euro que puga recollir, tots son necessaris, i més en època de dificultats com la que ara ens toca patir. Els locals d'espectacles públics, bars i restaurants, estadis de futbol, els casinos i, fins i tot les cases de barrets, de mala nota per dir-ho finament, han vist com la recaptació es desplomava en haver de tancar. També l'Església hi ha hagut de tancar les esglésies, malgrat que quan visites el Vaticà arribes a la conclusió que l'Església catòlica no es tan pobre com ens volen fer creure sembla que aquella lluentor no arriba a les petites esglésies i molts mossens han de fer miracles, sense ser sants, per poder pagar la llum, l'aigua, la roba que gasten per dir missa i, en general, el manteniment de la "casa de Déu".

Jo, que durant els anys escolars als PP. Salesians fent d'escolanet vaig ajudar els mossens en moltes misses, he vist el que passava quan arribava el moment de recollir les almoines dels fidels. Més d'un mirava cap altre lloc tot fent-se el despistat, altres es regiraven les butxaques i deixaven a la safata petitòria alguna moneda, altres, els menys, deixaven un sobre amb la seua aportació anònima, i en més d'algun cas vaig presenciar com algú, després de no trobar monedes a les butxaques, treia un bitllet de cinc pessetes i el deixava a la safata mentre recollia d'ella algunes de les monedes que altres fidels havien deixat. Pur "self service" per donar el "delme" que considerava convenient.

Durant molt temps altra manera de recollir cèntims pel manteniment del cult han estat els anomenats "cepillos", el caixonet de les almoines, amb una xicoteta ranura per deixar els diners, situats, generalment, a l'entrada de la capella d'alguna Santa o Sant. Era, o tal vegada encara ho es, una manera de premiar el titular de la capella si ens atorgava el que li demanàvem. No se si algun fidel hi ha arribat a pensar que amb la seua donació estava oferint al Sant o Santa una "mordida" a canvi del que estava demanant. Tot es possible. Però amb el temps això va anar canviant i mecanitzant-se fins arribar als temps actuals que les Catedrals s'han convertit en Museus que, a determinades hores, cobren entrada per accedir als temples. El que em sembla estrany es que en aquests temps mercantilistes no facen ofertes d'entrada lliure als fidels que a la seva declaració de renda marquen amb una X que una part dels seus impostos s'entreguen a l'Església.

Fa temps que els temples tenen difícil emplenar l'aforament. Des que no es obligatori la gent ni es casa per l'esglesia ni bateja els nens, i, a més a més ha crescut la competència amb noves religions, un desastre que fa caure la xifra d'assistents als oficis. I ara dos mesos amb els temples tancats, dos mesos sense els ingressos habituals de cada missa. Per això la Conferència Episcopal Tarraconense ha estudiat la manera de solucionar aquest greu problema. La solució ja estava aplicant-se, però ara sembla que s'aplicara en més esglesies. Els vells caixonets d'almoines han estat substituits per uns datafons que es col—loquen al temple en forma de faristol, guardiola o lampadari. Allà, amb tota tranquil—litat i totes les garanties sanitàries els fidels poden fer les almoines mitjançant la targeta bancaria. Tot son avantatges, no cal tocar monedes, sols apropar al màgic aparell la targeta, i si la donació es menor de 45 euros no cal ni teclejar el número secret, i tampoc dona tiquet doncs l'almoina es un secret entre el donant i Dèu. Al final els beneficiaris son el Sabadell i la Caixa amos dels datafons. Com als casinos la banca sempre guanya.