Per segon any consecutiu, el president mexicà López Obrador ha reclamat a la monarquia espanyola una disculpa pública als pobles indígenes per les atrocitats i el saqueig de la conquesta. Aquesta demanda l’ha feta també a l’església catòlica, que amb la creu va acompanyar de manera concomitant i inseparable l’espasa dels descobridors-conquistadors-esclavistes-genocides-criminals... que varen causar la mort de la majoria de la població indígena (xifrada com a mínim en un 80% per estudis contrastats). I quina ha estat la resposta del govern espanyol? La ministra Carmen Calvo li ha dit que d’això res de res. Una mica més suau que J. Borrell l’any passat, quan li va etzibar en pla burleta que tampoc els francesos havien de demanar disculpes per la invasió de Napoleó d’Espanya o els italians als francesos per la conquesta de la Gàl·lia per Juli Cèsar. La mateixa prepotència i autoritarisme de sempre, que retraten una falta d’empatia i de responsabilitat al·lucinant. Resulta que països colonials com Alemanya, França, Austràlia, el Japó, Canadà i fins i tot el Vaticà han sigut capaços de disculpar-se per les brutalitats infringides en la seua història, tot i que entrar en el tema de les reparacions seria un altre cantar –encara que també caldria–, perquè significaria unes compensacions econòmiques multimilionàries i unes devolucions d’obres artístiques que deixarien buits museus com el Louvre o el Britànic, de la nit al matí.
I no fa gaire, tot just fa un any, els dirigents d’Unides Podem mantenien fermament els mateixos principis crítics explicats més amunt. Fins i tot, expressaven la seua repulsa a la celebració de la Festa Nacional (anomenada també de la Hispanitat o de la Raça, pels més franquistes) i, a més, es negaven a participar-hi, com és el cas de Pablo Iglesias, esgrimint arguments com que els veritables patriotes no havien d’embolicar-se amb banderes; o d’Alberto Garzón dient que no creia en pàtries, ni en música militar; o d’Ada Colau, que s’avergonyia d’un estat que celebra un genocidi. En fi, l’hemeroteca que a tothom en la cara peta. Qui ho anava a dir! De poc els ha servit haver llegit amb entusiasme (n’estic segur d’això, perquè a mi em va passar) les obres d’E. Galeano i aquell magnífic llibre “Les venes obertes d’Amèrica Llatina”.
És molt trist i decebedor veure com les excuses de l’obediència deguda o de mantenir la unitat governamental puguen fer que les conviccions es devaluen. Que ahir hagen dit roig i morat i que avui diguen blau... I em recorda aquella màxima del Marx còmic que deia: si no us agraden aquests principis, en tinc d’altres. Esperem que siga una relliscada transitòria perquè l’esquerra no està per a bromes. I precisament el mateix dia que es publica la tan esperada enquesta realitzada per 16 mitjans de comunicació independents, en què es revelen uns resultats colpidors de rebuig a Felip VI: un 40,9% votaria a favor d’una república, front a un 34,9% que preferiria una monarquia.
Fet i fet, caldrà posar fil a l’agulla i que aquells que de debò i de veres volem una Democràcia real (avaçada, plena, no devaluada, com deia el 15M) passem a l’acció i recordem a l’esquerra que no es pot tenir la consciència tranquil·la ni parlar d’igual a igual si no es demana perdó i es reparen els danys històrics propinats als pobles indígenes massacrats i espoliats; que no podem seguir mantenint celebracions que recorden genocidis; que és un oprobi haver de contemplar estàtues o plaques de carrers que reten homenatge a personatges ominosos com Colom, Hernán Cortés, Méndez Núñez o F. Pizarro, entre d’altres. I tot això no es pot defensar pegant la cabotada davant un rei simpatitzant de Vox o d’un personatge com C. Lesmes i d’una música militar que mai no ens hauria de fer participar, parafrasejant Georges Brassens i Paco Ibáñez, quan també deien que el dia de la festa nacional es quedaven en el llit igual. Salut i República!
