Vaig passar a visitar el meu amic constructor. En algun moment de la conversa em va comentar, indignat ell, el cas que li havia ocorregut recentment amb un proveïdor. Sembla que el comercial de subministres li va voler fer una suposada gràcia relativa als jueus que, per suposat, em cuidaré molt de referir. El meu amic estava enfurismat i esclatà en còlera: ¡però si ni ell ni jo coneguem cap jueu!, exclamà. No podia entendre eixa mena d’estereotips envers un grup de gent que difícilment algú coneixia de primera mà.

Es va fer un silenci. Ell guaitava per la finestra amb la mirada perduda i jo pensava en quant costa el canvi de mentalitats. El pas, d’un país pobre a ric, per exemple, és relativament fàcil; el que no ho és tant és l’assoliment de pautes de comportament cívic propi de societats avançades. És el nostre cas: el menyspreu amb què tantes persones acostumen a tirar el paquet de tabac, la llauna i, no diguem, la deixalla del gos, tenint al costat la paperera. Hom pot recriminar l’actuació, però la resposta és tan invariable com impertinent: ja ho netejarà l’agranador que per això li paguen, i l’incívic continuarà el seu camí tan satisfet. És el que hi ha. Nosaltres, en efecte hem passat en poques dècades, de país pobre a ric, però els costums són encara tercermundistes.

Vaig abandonar el despatx del meu amic, però l’assumpte de la intransigència social i, molt singularment l’antisemita, em va continuar rondant pel cap, cosa per la qual, vaig comentar l’assumpte amb un cosí sociòleg. ¿Com era possible l’antisemitisme més de 528 anys després de l’expulsió dels jueus? El científic social em va referir com, en una enquesta de 1995 en la què es preguntava a professors i alumnes amb quines persones d’altres ètnies els molestaria relacionar-se, els jueus apareixien en quart lloc. Amb tot, allò més dramàtic d’esta fòbia antisemita era que en cinc anys la tendència s’havia incrementat. En efecte, una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques mostrava que els jueus apareixien en tercer lloc entre els «immigrants» pitjors considerats i, en allò que fa als escolars, més de la mitat afirmava no voler tindre com a company de pupitre un jueu. Terrible. Les enquestes posteriors han mostrat l’increment d’esta línia d’odi, asseverava el meu cosí sociòleg qui, a més, em documentava casos de violència antisemita.

Abatut, vaig trobar refugi en la biblioteca, on em va vindre a les mans, literalment, el volum de les poesies seculars d’Ibn Gabirol. En la pulsió entre la lògica del pensament i la del cor que sent ple de desitjos i de dolor, no puc sinó reconéixer un poeta que em parla directament. Els seus poemes escometen els enigmes del món: bondat, maldat, fe, dolor, amistat i amor. I en allò que fa a l’amor, com era prou usual en la poesia aràbiga-andalusa, emergixen els poemes d’amor homoeròtic. Va escriure poesia, però no sols. De fet va ser un acurat filòsof i teòleg en el què sempre prenia com a base el raonament especulatiu.

Shlomo ibn Yehuda ibn Gabirol, Avicebró, com se’l coneix en les llengües romàniques, havia nascut a Màlaga tot i que la seua família, jueva, era d’origen cordovés. La seua parentela havia hagut d’abandonar la capital d’Al-Àndalus com a conseqüència de les revoltes que posaren fi al califat. Ja de menut, i segurament per les noves revoltes, hagué de marxar a Saragossa on hi havia una comunitat jueva molt important i ben prompte quedà orfe. En la ciutat de l’Ebre es formà en lletres, en ciències i en el domini de les llengües hebraica i judaica. A més de l’obra poètica, té el valor extraordinari d’haver rescatat per a Occident l’obra de Plató que més tard marcaria l’esperit del Renaixement. És conegut l’argument de Joan Duns Escot en la seua polèmic amb Tomàs d’Aquino sobre qüestions metafísiques: «Ego autem ad positionem Avicembronis redeo»; és a dir, que Escot s’inclinava per la postura d’Avicebró.

Ibn Gabirol va emprar la mètrica de l’àrab amb l’idioma hebreu en la seua poesia secular, alhora que en la poesia religiosa va renovar la llengua hebraica. De fet, alguns dels seus versos sacres s’han incorporat a la litúrgia jueva en una festa tan important com el Iom Kippur, la celebració més important del calendari jueu. És per això que la figura d’Ibn Gabirol resumix el millor de l’esperit de les tres cultures de l’edat mitjana hispànica: jueu i cantor del sentiment religiós que sempre s’esforçà per racionalitzar, va escriure en àrab part de la seua obra.

Crec haver nomenat tres ciutats en la biografia d’Ibn Gabirol: Còrdova, Màlaga i Saragossa. Realment en falta una altra, la definitiva: València, on va morir cap a 1069 o 1670. Dos són les llegendes que il·lustren la seua mort. Una ens parla d’un genet àrab que el va xafar fins a la mort; la segona, més suggeridora, ens indica que va morir assassinat per un poeta musulmà zelós dels seus poemes i, que després d’haver estat soterrat sota una figuera, l’arbre va produir les figues més dolces i saboroses.

L’edició de Levante-EMV de 30 d’octubre, recollia unes declaracions de Javier Moro: «Rafael Guastavino és considerat a Nova York però a València no té ni un carrer». Hi ha una certa simetria entre Guastavino i Avicedró: el primer naix a València i mor fora; el segon naix fora i mor a València, alhora que tots dos compartixen l’oblit de la ciutat. L’Ajuntament de Màlaga ha declarat que va a abanderar la celebració dels mil anys del naixement d’Ibn Gabirol per a 2021; València, que jo sàpia, no prepara res. L’oblit de Guastavino és certament deplorable. La negligència, en el cas de Gabirol, és encara més sagnant perquè les seues despulles romanen a València.

Oblidar el nostre llegat jueu és, al capdavall, una manera com una altra de perpetuar l’antisemitisme per omissió. El meu amic constructor va canviar de proveïdor, la ciutadania no té per què canviar de gestors de les institucions, però estes no poden desconéixer el problema ni emparar-se en la ignorància: això ja sabem qui ho feia i com acabà. Esperem que així no siga.