Per eixes coses de la vida, Julian Assange i Donald Trump són una parella desparellada, com Jack Lemmon i Walter Matthau a ‘The Odd Couple’. Si ambdós actors comparteixen habitació en la ficció, el ‘hacker’ australià i el president americà comparteixen censura en la realitat. Al primer el volen jutjar per filtrar documents confidencials de la política exterior d’Estats Units. Al segon li han bloquejat els comptes a les xarxes per incitar l’odi. La pregunta que ve tot seguit no és si la censura per difondre documents classificats i fer arengues incendiàries és comparable (que això ja sabem que no), sinó quins són els límits de la llibertat d’expressió.
Si tinguera que simplificar molt evocaria Angela Merkel: els límits de la llibertat d’expressió comencen quan es propaga l’odi. Tot i això, tothom ha de poder dir la seua en les xarxes socials; i si comet delicte, que n’assumisca les conseqüències. Ben entès que és la justícia qui ha de dir que és delicte, i no el gegant tecnològic. Per tant, les plataformes digitals poden bloquejar els comptes dels usuaris? Poder, poden. La prova és que ho han fet amb l’home més poderós de la Terra. Però no deuen actuar com la premsa o televisió on el poder d’opinar no el té qui opina, sinó qui et permet expressar l’opinió. Quant a Trump, llevat dels tuits incitant a la violència, per a la resta —per repugnant que siga— recorde Evelyn Beatrice Hall: «Desaprove el que dieu, però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho».
Ja té nassos que Trump, comandant en cap de les ‘fake news’, demane extradir Assange, paladí de la veritat, per divulgar actuacions irregulars dels centres de poder on es prenen les grans decisions. En fer públics els negocis tèrbols de les elits i les festetes swinger de polítics poca-solta, ha democratitzat la informació posant-la a l’abast de tothom. Per això li tenen tanta gana. Amb enemics tan poderosos, és impossible no prendre partit pel fundador de Wikileaks. En qualsevol cas, és injust culpar al missatger.
