“Curar a les persones no és un bon negoci”. Fa dos anys, es va filtrar un document de Goldman Sachs -la mateixa que va col·lapsar el 2008 iniciant la crisi financera- que arribava a aquesta conclusió. Aquesta afirmació explica el comportament de les grans farmacèutiques. La inversión més gran que fan sol estar destinada a tractaments crònics, amb molta incidència, que acaben per ser els més rendibles. Al contrari, desenvolupar medicaments per a malalties infeccioses no és tan sucós perquè, “malauradament”, acabem per curar a les persones i deixen de prendre/comprar medicaments.
El negoci de la salut factura 1,3 bilions d’euros cada any i els marges de beneficis mai baixen de les dos xifres. Podem preguntar-li a qualsevol autònom si té un marge superior al 10% i es riurà de nosaltres, segur. Quan planteges açò, sempre hi ha qui ix amb el típic “les empreses estan per a guanyar diners”; o millor encara: “generar riquesa”. D’açò haurem de parlar en altre moment perquè dóna per a un altre article.
No puc estar d’acord amb el fet que l’única finalitat d’una empresa siga guanyar diners i pense que s’ha de demanar, quan no exigir, una corresponsabilitat major que la que hem vist en les últimes setmanes amb la distribució de les vacunes. L’opacitat dels contractes amb esborralls i el mercadeig d’un bé de màxima necessitat no són acceptables si la nostra prioritat és cuidar de la salut. I és que es tracta d’això, de prioritats. I la de qualsevol govern ha de ser protegir a les persones i la seua vida. La maleïda pandèmia ens ha reorganitzat els valors i ara, curar, cuidar i criar són les activitats que reconeguem s’han de protegir principalment.
Els fons europeus ens permetran no tornar a enganyar-nos com vàrem fer el 2012. L’austeritat no va funcionar i va dur a moltes famílies a unes condicions vitals insostenibles. Els dogmes neoliberals van fracassar i ara toca apostar per inversió pública, tanta com siga possible i amb la mirada posada en el futur. Cal evitar la temptació de “reconstruir” allò que teníem i ens hem d’espolsar la por per a complir amb les prioritats de la majoria.
I per què no crear una farmacèutica pública? No transformarà el sector de la nit al dia, segur. Tampoc suposarà la fi del mercadeig de vacunes, ni desvelarà les parts amagades dels acords subscrits per la Unió Europea amb les multinacionals. I no, no haurà de patir Pfizer perquè no competirà amb ella per un mercat bilionari.
Sí que servirà perquè els governs puguen complir amb el deure de protegir-nos; de garantir la nostra salut. Serà útil per a desenvolupar i produir medicaments orfes que ara no són rendibles. I d’açò saben molt les persones que pateixen malalties rares. També ens donarà una eina per a evitar l’especulació amb els preus dels medicaments, minimitzar els desabastiments, o garantir existències suficients d’antibiòtics que deixen de tenir un marge suficientment suculent. Produir els 340 medicaments que l’OMS considera com essencials podria ser una realitat a curt termini.
L’últim any ens ha sacsejat les vides i ens ha recordat el valor de la salut. És el moment de posar les necessitats de la majoria en el centre; de fer que les cures no depenguen del fet que algú puga fer negoci; de deixar de dir que la salut està per damunt dels interessos econòmics i fer-ho possible. La salut és massa important per a deixar-la en mans de les normes del mercat.
