Les Corts Valencianes aproven la llei de la funció pública que introdueix el requisit lingüístic. Eureka!, exclame joiós com Arquímedes, atès que el valencià rep una empenta cap amunt igual a la quantitat de minorització que desallotja. Com que vivim en un país on l’anormalitat lingüística, més que una anomalia, és signe de normalitat, molts trobaven normal ser l’única comunitat bilingüe que no exigia capacitació lingüística. Potser atribuïen al funcionariat el do de llengües amb què l’Esperit Sant va dotar els apòstols; de tal forma que, parlant en castellà, es fan entendre pels ciutadans que parlen valencià. Bé, en certa manera algun do de llengües tenim: no només parlem català i valencià alhora, si parlem amb rapidesa podem presumir de parlar anglès: «en un got net no hi pot haver-hi hagut mai vi»; alemany: «cards secs piquen, verds taquen si es toquen»; xinés: «al pi petit no li cal escala, si li cal, porta-li»; i fins i tot llatí: «l’àvia sua quan puja a l’òmnibus gratis».
Després d’aquesta jocosa excursió pels ‘cerros de Úbeda’, reprenc el fil de la qüestió plantejant un nou repte: acabar amb la precarietat del valencià en l’Administració de l’Estat en l’àmbit autonòmic, i singularment als jutjats, notaries, registres, forces de seguretat, etcètera, on el valencià és un idioma pràcticament exòtic. Tres-cents anys sota un Estat hipercentralitzat han fet que trobem normal allò que no ho és; com ara, que un notari transcriga en la llengua de Cervantes les voluntats expressades pel seu client en la llengua d’Ausiàs March, que un jutge desconega la llengua vehicular del pledejant, o un guàrdia civil et reprenga per no parlar-li en castellà. El requisit lingüístic és l’assignatura pendent d’aquest funcionariat que només té un idioma, i que roman com un reducte aïllat poc permeable a l’ús del valencià. Com a servidors públics han de servir al ciutadà amb eficàcia; i només seran eficaços si faciliten al ciutadà l’exercici dels seus drets (els drets lingüístics entre ells).
