L’Arxiu del Regne

Abans que res més, però, cal considerar que en el principi hi havia el paper. Sense el paper no haguera hagut res. I les terres valencianes van jugar un paper importantíssim en la introducció dels fulls no sols a la península, sinó a Europa. Afirmava Sarthou Carreres que el primer molí de paper d’Europa va estar a Xàtiva; la crema d’esta ciutat per les tropes de Felip V impedirà per sempre confirmar la seua tesi. No aniria tan desencaminat l’il·lustre cronista quan, durant l’època islàmica, professionals dels plecs s’instal·laren a Fes, on un barri i un carrer porten encara el nom d’al-Shatibi, «el de Xàtiva». Així ho afirma l’hispanista marroquí Mostafa Ammadi qui, sobre esta qüestió va impartir una conferència a València ressenyada per Paco Cerdà per a Levante-EMV en l’edició de 17 de març de 2010.

La producció primerenca de paper va ajudar al desplegament de la cancelleria reial de la Corona d’Aragó. És cert que abans del paper hi havia el pergamí, però era un suport molt car per a l’escriptura, ja que suposava l’aprofitament de la pell d’animals jóvens i, per tant, es reservava per a la conservació de documents de suma importància. El paper, molt més abundant i barat, garantia, a més, un suport còmode i eficaç per a escriure en abundància. És així com es van generar múltiples arxius, no sols els reials, sinó també d’altres institucions, tant públiques com privades. Entre els arxius privats no puc deixar de citar el de la Confraria de la Mare de Déu dels Innocents, un dels més antics, i importants, d’Europa, encara actiu i que pot consultar-se en la Biblioteca Valenciana.

Ara bé, de tots els arxius valencians, el més significatiu, sense cap mena de dubte, tant en allò que fa a la quantitat, com a la qualitat i, sobretot, a l’abast geogràfic i cronològic, és l’esmentat Arxiu del Regne de València. Com afirma el seu director, Francesc Torres Faus, este arxiu és l’única institució valenciana de l’època foral que no s’ha suprimit mai. I la iniciativa de posar a l’abast del públic una bona mostra dels fons de l’arxiu és més que encomiable.

Arribats a este punt cal plantejar-se quin interès pot tindre la digitalització de tant de document per a les gents no especialitzades en estos àmbits. En este sentit, un dels principals avantatges que ha resultat de la digitalització de l’arxiu és l’apropament de la documentació a la ciutadania. L’accés als arxius públics espanyols és lliure des de ja fa uns quants anys, tot i que el personal no especialista acostuma a tractar aspectes molt puntals. Pense en la gran afluència de visites que té l’Arxiu Diocesà -que també ha digitalitzat molts dels seus fons- precisament perquè permet a múltiples persones indagar la seua genealogia familiar.

El suport informàtic admet la consulta per qualsevol tipus d’ítems, és a dir, podem buscar qualsevol població o tema i, així mateix, acotar els termes cronològics. De manera semblant podem buscar sèries. La importància d’este arxiu rau, entre altres aspectes, en la conservació de sèries que s’estenen al llarg de les centúries, la qual cosa permet establir estadístiques i connexions de múltiples variables. És el cas de la sèrie Peatge de mar, de la secció Mestre Racional fonamentada en els registres de les naus que arribaven al port-platja de València. Allí s’anotava no sols la data, el tipus i nom de l’embarcació, sinó el patró, les mercaderies que portava i a qui anaven destinades, alhora que es registrava el destí de la nau. En un altre àmbit, i dins de l’esmentada secció Mestre Racional també trobem la recopilació dels impostos que periòdicament s’extreia de les llars del Regne de València. Ara qualsevol pot consultar els llibres de la percepció del dret del morabatí. Pensar que això no té res a vore amb els interessos de la ciutadania actual pense que és un error de partida. Qui tracte amb estos llibres podrà vore, d’entrada, quines eren les persones que habitaven en una població en el moment de l’exacció de l’impost. És més, la consulta successiva d’estos registres permet discernir quan les persones queden inscrites per primera vegada, durant quants períodes subsistixen i, com en la vida mateixa, quan desapareixen. En conseqüència es pot constatar quins eren els cognoms més habituals en una població o, quines i quantes eren les llars de persones pobres que no podien pagar la taxa. I no sols hi ha els antropònims, sinó els topònims, sobretot els referits a alqueries, camins i partides.

La digitalització ha permés, inclús, la consulta del suport documental en pergamí que, com indicàvem, estava reservat per als documents més importants. Així, encara que siga per curiositat podem observar diverses mostres dels pergamins reals que l’esmentat arxiu ha digitalitzat. És cert que alguns presenten l’inconvenient, per a una gran part de la població, d’estar escrits en llatí, però cal dir que es tracta d’un llatí medieval i macarrònic i que també els hi ha de redactats en valencià; la lletra és excel·lent i, la capacitat d’ampliació permet una lectura francament còmoda.

Walt Whitman advertia de que passar les pàgines de Fulles d’herba era tocar un home. De manera anàloga, un arxiu no és un depòsit de material mort. Els documents que conserva referixen aspectes múltiples de la vida real i, llegir-los, suposa submergir-se plenament en l’època històrica en què van ser escrits: sense intermediaris. He comentat sols una ínfima part de les quasi infinites possibilitats de consulta. No he indicat res, per exemple, de la cartografia també digitalitzada; tant se val. Quan arriben les crisis, indefectiblement hom acostuma indicar que és temps d’oportunitats econòmiques per als audaços i emprenedors amb capacitat d’iniciativa: paraules buides. Ara bé, aprofitar els temps de confinaments, restriccions i pandèmies per submergir-nos en el nostre passat és també una oportunitat per canviar els papers, no els d’al-Shatibi, sinó els nostres personals: enriquir-nos, sí, com a persones i, de retruc, com a valencians.