Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació anunciaven que el pare de la reina Letizia, Jesús Ortiz, ha decidit jubilar-se. Periodista de professió, com la seua filla, n’ha format part al llarg dels darrers anys d’una empresa de comunicació en la qual també hi ha havia algun periodista conegut a la cort madrilenya, com Lalo Azcona, aquell locutor de Televisió Espanyola que va presentar els telediaris durant molt temps. El periodisme, però, no n’és una professió aliena a tota la seua família. També l’àvia de Letízia i una tia -germana de la seua àvia- s’han dedicat al periodisme. Per tant, es tracta d’una nissaga molt vinculada a la comunicació. D’ençà que Letízia va decidir casar-se amb Felipe, tots els membres de la seua família de la periodista han estat objecte d’una acurada i exhaustiva investigació sobre el seu passat, a la cerca de qualsevol tipus de polèmica, tema fosc o tenebrós. A voltes pel morbo i d’altres per qüestions sensacionalistes, el ben cert és que la figura del pare de Letízia ha passat més desapercebuda del que es podria pensar des d’un primer moment. D’aspecte impol·lut i caràcter perfeccionista en el seu treball, Jesús Ortiz va saber distingir l’aspecte privat de l’àmbit públic.

Amb motiu de la seua jubilació, vaig recordar els anys que vaig passar a Madrid, després d’acabar els meus estudis universitaris, a fi de perfeccionar-me en alguns àmbits del periodisme, especialment pel que fa a la tècnica a la ràdio i la televisió. Jesús n’era el cap visible del màster, una mena de cap d’estudis del centre, l’encarregat de coordinar les assignatures que s’hi ensenyaven i de resoldre els problemes o entrebancs que s’hi pogueren plantejar en el dia a dia. Professional molt meticulós i assenyat, ens contava anècdotes de la professió i dels seus inicis quan va començar a treballar com a periodista, a la seua Astúries natal. Ben prompte com a encarregat d’una emissora de ràdio alhora que també es va estrenar com a pare de família, Jesús Ortiz ens donava consells i ens corregia tot allò que fèiem malament en les pràctiques de ràdio o de televisió. A més a més, ens alertava de tot el que ens trobaríem a la professió periodística en un futur proper. Tot i que ell n’era l’encarregat i cap visible del centre de formació, una tia de Jesús per part de sa mare i una altra periodista de Madrid –ambdues responien al nom de Marisol- n’eren les capitalistes del centre. Entre els tres -Jesús Ortiz, la seua tia i l’altra periodista- se n’ocupaven que l’empresa tirara endavant.

Tanmateix, una de les coses que em va sorprendre d’allò més és que fins passades unes setmanes d’ençà que va començar el màster, una bona part dels alumnes no ens en vam assabentar que una de les nostres companyes, per nom Letízia i sempre amb l’avís que s’escriguera amb una zeta, n’era filla de Jesús i, per tant, neboda d’una de les ames capitalistes del centre. Entre els uns i els altres -filla, pare i tia- sempre paraven molta atenció a no fer cap distinció a l’hora de relacionar-se per qüestions acadèmiques. Marcaven molt bé les distàncies a fi que tothom poguera vore una relació professional i evitaven de fer cap tipus de comentari o situació de la qual se’n poguera derivar un avantatge o un possible favoritisme. Fins i tot, ens sorprenia que l’actual reina s’adreçava a son pare amb el seu nom de Jesús en comptes de l’habitual pare amb què se solen referir pares i fills. Tothom sabia els seus lligams de parentiu i en fèiem broma tot i que a ells això no els en feia cap.

Per a algú vingut de províncies -com se solen referir a la ‘meseta’ a aquells arribats d’altres zones d’Espanya- em va sobtar que el nom del pare de Letízia fora un nom compost: Jesús José, que, d’altre costat, no té res a vore l’un amb l’altre i que, tampoc, no sol ser massa habitual arreu de l’Estat.