La vida política està feta de teatralitat. Són tan importants els gestos com les actituds. És la manera de demostrar la contundència de les argumentacions i fer creure a l’electoral que es complixen els programes electorals. Després es comprova que moltes de les posades en escena no són tan sinceres com pareixen. També es descobrix que els programes electorals aprofiten per a ben poc a l’hora de gestionar. Però, a voltes, els gestos teatrals, siguen sincers o no, demostren realment la identitat i el si de les forces polítiques. No cal anar molt lluny per a comprovar-ho. Divendres passat la societat va assistir a un dels muntatges escènics més impactants dels últims anys. Va ocórrer en un debat electoral en la cadena Ser, moderat per Àngels Barceló.
He de reconéixer que després de tot un dia d’escoltar i vore els moments més destacats d’aquell vergonyós debat, vaig decidir escoltar-lo de cap a peus. És l’única manera d’avaluar realment el que va passar sense quedar-se enlluernat per moments estel·lars que descontextualitzats poden adquirir un altre significat. Però en esta ocasió, analitzats en el seu context, pense que s’entén que encara va ser més intens del que pareixia tot el que es va viure en aquell plató radiofònic.
Els qui foren protagonistes de la transició democràtica, i els que la visquérem amb curta edat, entenguérem de manera accelerada moltes coses en aquells canviants anys 70. Però, de totes, una en va ser l’essencial: si volíem avançar, calia comptar amb tots i totes. Així va ser. Més enllà de l’incalculable valor de la Constitució de 1978, de l’arribada de les autonomies i de la democratització del país eixe fou el principi bàsic i original. Els textos constitucionals i les institucions poden envellir però sols hi ha un motor que no es pot parar, si es continua creent en un estat democràtic de dret i social: la integració de tots i totes. Si esta lliçó sabuda i compresa en la dècada dels 70 resulta especialment actual és, no sols perquè hi ha gent que no la pràctica, sinó perquè a més eixes persones es visten amb alguns dels elements que van brollar d’aquell esperit: la Constitució i l’Estat democràtic.
El 23 d’abril del 2021, Dia del Llibre i homenatge a eixe element cultural que ens fa entendre i tolerar millor la immensitat del món, es va fer real el menyspreu més absolut a la tolerància i a tot el patrimoni democràtic creat i conservat en este país en els últims 40 anys. La senyora Monasterio, en representació del partit Vox, va prostituir els valors democràtics més profunds. Va jugar amb ells per al seu benefici personal i per a pronunciar una incongruència que res té a vore amb l’esperit democràtic. Amb la seua actitud, convidant que un polític abandone un debat plural, tancava les portes a la democràcia. No era simplement una posada en escena a la qual els polítics i les polítiques ens tenen acostumats. S’utilitzava la democràcia, eixa que permet que també estiguen forces polítiques d’extrema dreta en els parlaments i les tribunes, per a expulsar o desitjar expulsar a un adversari. L’acció recorda a moments passats no sols de la història espanyola sinó de la mundial. Posa en la ment de les persones democràtiques i pacífiques el germen dels moviments feixistes i radicals que han donat pas a les grans guerres i als genocidis més cruels. Tot s’inicia en el moment que els extremistes, dins de les democràcies, comencen a expulsar persones i grups. Ja sabem com acaba.
En definitiva, no deixem que posades en escenes provocades per la representant del partit Vox tornen a ser notícia. Tots i totes sabem, ara millor que mai, que les pandèmies sols es passen amb l’aïllament i el confinament. Així que cal crear un gran cordó sanitari entre les forces democràtiques, més enllà de les diferències ideològiques, per a confinar a eixe virus que aprofitant la democràcia vol rebentar-la des de dins. En un estat democràtic saludable sols sobra la intolerància, eixa que bombardeja els seus dos valors essencials: la tolerància i la llibertat com a patrimonis col·lectius no partidistes.
