«Disfruta de hasta 5.000 euros más en tu cuenta de forma inmediata, en solo 5 minutos y sin pasarte por la oficina». Clar!, si la crisi ens apreta perquè esta pandèmia no s’acaba mai, o per la reforma de la casa, o per aquelles aficions que ens absorbien... davant d’anuncis tals, què farem? És senzill, el món de hui t’ho posa davant dels nassos: demanar diners que ara no tenim, un crèdit, un minicrèdit, un tractar d’eixir endavant... Mare meua, si ho haguera sabut!, exclamen alguns al final del procés...

«Money, money, money...» deia la cançó aquella. ‘Money’ és el producte estrella. És com si fora un producte de prestidigitació, ara no el tens, ara ja el tens, ara ja no el tens. Per això les gents s’afanyen a nomenar-lo cadascú al seu aire, com una manera de familiaritzar-se amb ell o de fer-lo amic i còmplice: pecuni, peculi, metàl·lic, efectiu, cabals, fondos, moneda, plata, doblers, duros, pessetes, peles, gallets, bitllets, calés, parné, pasta, xavos... Sense tindre en compte que el diner, en realitat, té un amo, el que hi figura gravat, la cara del rei o mandatari de torn, i una creu, antigament el símbol religiós avalador, però ara el via crucis que ens fa passar per obtindre’l o conservar-lo. «Diners de tort fan veritat, diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal», ens deia el savi Anselm Turmeda, primerament frare, després reconvertit, no sabem buscant què, a l’islam.

Bé, ja l’hem demanat, el minicrèdit. I és com si haguérem cridat l’ànsia o la preocupació. Com el tornarem?: amb un altre minicrèdit. Vaja!, sembla senzill, una altra vegada. Però l’ànsia ara s’ha tornat angoixa. Es diu sobreendeutament, fins a les celles. Mare meua!

Serà veritat allò de «A la Pobla de Farnals, rics i pobres, tots són iguals»? Tant de bo que així fora, lluny de tanta cantinel·la d’uns i altres, bancs, cartes i impressos, teléfons que sonen tothora requerint deutes, la cartera buida, l’endemà està aquí...

65.000 milions va donar l’Estat a la banca: no som com a la Pobla de Farnals?..., ningú em rescatarà a mi?, pensa i rumia l’angoixat endeutat... no som tots iguals? Quanta raó tenia aquell president: «No vos procureu targetes de crèdit, abaixeu la calefacció, consumiu menys, no vos endeuteu per damunt d’un terç dels vostres ingressos». En bona hora l’haguera cregut!..., però va perdre les eleccions aquell president, ningú li feia cas. El dimoni hui es disfressa de plàstic, de targeta de crèdit. Roda i volta, si no pots pagar la hipoteca: al carrer!; si no fas front a les lletres del cotxe, te’l furten; si... els bancs fan fallida o el dipòsit de gas Castor s’enganya i causa terratrèmols per Castelló o les autopistes de peatge perden diners o no guanyen prou..., ja els refarem i els pagarem tots els deutes i lucres cessants... I l’angoixat endeutat particular en la barra del bar bevent i oblidant, rumiant si tots serem iguals.