Un/a circula pel món sense adonar-se’n que a tothora va deixant caure gràcies, per favor, no hi ha de què, molt amable..., paraules bastant repetides, cosa que ens indica que funcionen, que potser tenen algun sentit o ressort especial, com si tingueren, per què no?, màgia. Són paraules emblemàtiques, fàcils de captar. Tant qui parla com qui escolta comulga ràpidament en una sensació coparticipada. S’ha encés la llum, en dir o sentir una paraula concreta.

I és que per a establir connexió, o empatia, o complicitat amb algú, hi ha qui posa el somriure, uns altres ho demanen, hi ha qui escampa bones vibracions per a què tot fluesca. Però la parla sempre és necessària. I, ja se sap, en tocant a les paraules: “poques i ben dites”. En la vida, tan complexa com bigarrada, anem tirant mà de certes expressions clau: de puta mare, collons..., que defineixen una situació a l’instant; o quin calvari!, quina creu!, on no calen més aclariments; una glòria!, mel!, un cel!, en pla guai. Expressions-bagul, que transporten una gran càrrega significativa i que ens estalvien temps i explicacions. Si un/a diu jaqueter, ja saps que estan parlant de Toni Cantó; eixe és un Barrabàs (milhòmens), aquell un Judes (traicioner), l’altre un figa (porigós)...

Ja està!, són paraules-símbol, paruales-instrument, que qualsevol gasta en un moment donat, igual com quan usa el pariagua, el gaiato, o el barret. I les sensacions que se li destapen a un/a, segons senta Hiroshima, Txernòbil, Guernica... (bomba, horror), o Venècia, Verona, Teruel... (amor, amants)..., o Carib, Hawai... (relax), són com tics que se’ns disparen al so de la paraula. I també la Real Acadèmia de la Llengua ja té faena per als seus gerontocràtics numeraris buscant i fent definicions i diccionaris.

Ara bé, hui a dia, vas sentint share, online, ressetejar, coach, startup..., i moltes altres així, com si tota la vida les haguérem estat gastant a la barra del bar o al confessionari del senyor retor. Caram!, ens diuen que hem de reciclar-nos. Com si haguérem de tornar a l’escola. La vida és un aprenentatge sense fi, quan, veges per on, sempre havíem sentit dir Ai!, si el jove sabera, i el vell poguera. Ara sembla que és a l’inrevés.

I si un/a està fartet/a, o s’estranya d’açò o d’allò o d’algú, o no vol sentir-ne parlar, dirà “nyas, coca!” I si persevera este algú o continua la cosa, es pot sentir des d’un rostre i semblant una mica cremats “la figa de ta tia”; i ja, quan un/a no pot més, senzillament pot acabar enviant-ho tot: “a fer la mà!”