Una imatge que m’encisa la trobaran vostés en aquest suplement i no exhibeix amples paratges verds, ni penya-segats d’infart, ni aigües transparents acaronant l’arena blanca d’una cala quasi verge. La imatge que m’hipnotitza hui mostra un grup de persones atrafegades i amb mil estris a la mà desenterrant els cossos d’altres que -ni s’ho podrien imaginar aquestes pobres criatures en el seu temps-, han romàs segles i segles baix una gruixuda capa de terra.
No sé si vostés estan seguint el procés de descobriment arqueològic de tot el que està envoltant els treballs de la muralla de València però jo confesse que estic enganxada des de la primera informació i que no hi ha dia que no em pregunte -quan ens assabentem d’una nova troballa- com seria la vida de totes aquestes ànimes que una vegada van respirar, riure, menjar i treballar i que ara estan convertides en os i pols. Els xiquets soterrats al costat de la muralla durant el setge de Jaume I....de qui eren fills? On jugaven? Com es deien? Algun dia pensarien -segur que no perquè un infant no s’ho pregunta- que moririen en València sense eixir d’ella ni un sol dia de la seua curta vida?
Els xiquets soterrats al costat de la muralla durant el setge de Jaume I....de qui eren fills? On jugaven? Com es deien?
Caminem sobre els desitjos i les pors, les memòries, els traumes i les victòries de centenars de persones desconegudes, que van trepitjar el sol molt abans que nosaltres. Víctimes i botxins, creients i ateus, dones i homes, cristians, àrabs i jueus i som perquè ells van ser-hi abans, suportant guerres, inundacions, epidèmies, invasions, pobresa i sempre, sempre, van tornar a alçar-se per a seguir endavant. Eixe és el nostre llegat, i no té preu. Perquè no és un cofre amb monedes brillants, és la força de la humilitat que naix del fet de reconéixer que no solament no som el centre de l’univers sinó que estem profundament en deute.
