Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Isabel Olmos

11 de setembre: fa 20 anys que en tinc 25

«Hi ha qui em diu que, havent nascut el dia que ho vaig fer, no podia ser cap cosa més que periodista»

Salvador Allende eixint del Palau de la Moneda l'11 de setembre de 1973.

Mai he sigut una d’eixes persones a les quals els fa cosa dir la seua edat. Més aviat al contrari: sumar anys d’experiència sempre m’ho he viscut com una festa plena i, dies abans, ja tinc l’agenda completa per tal de celebrar amb la meua gent que un dia vaig arribar a la vida entre els crits de ma mare a l’hospital la Fe i que els darrers 364 han tingut de tot, alegries i pesars, esglais i sorpreses, desacords i troballes meravelloses però, sobretot, esperança

Des de sempre, i més tenint en compte que vaig nàixer ja amb la democràcia, el meu aniversari ha estat acompanyat d’imatges televisives on milers de senyeres ocupen reivindicativament els carrers de Catalunya per la Diada i, des del 1973, per la tristesa dels xilens que recorden com eixe dia Pinochet i els seus sequaços desallotjaven la democràcia, amb suor i lluita aconseguida, per a iniciar l’horror de la dictadura militar.

'Celebre que els darrers 364 han tingut de tot, alegries i pesars, esglais i sorpreses, desacords i troballes meravelloses però, sobretot, esperança'

decoration

Però va ser l’11 de setembre de 2021 quan tot va canviar. A hores d’ara segurament vostés estaran atapeïts de notícies i reportatges rememorant, una vegada i una altra, aquelles imatges dels avions estavellant-se contra les torres bessones de Nova York, gent desesperada llançant-se al buit i l’inici posterior d’una invasió a l’Afganistan que ara, 20 anys després, acaba com qui tanca un cicle.

Hi ha qui em diu amb humor que havent nascut el dia que ho vaig fer no podia ser cap cosa més que periodista. Massa intensitat informativa per a deixar-la passar. I la veritat és que sempre em fa riure. Però, quan les imatges de l’odi i la por i torres ensorrant-se copen el nostre univers individual i col·lectiu tal dia com hui, jo preferisc quedar-me amb una altra de ben diferent: la imatge de la dignitat i la decència, la imatge de Salvador Allende eixint amb casc i fusell d’un Palacio de la Moneda assetjat al qual ja no tornaria. Perquè enfront de la por, sempre, sempre, em quede amb l’esperança.

Compartir el artículo

stats