Anava jo embardissat (i enfangat) en la lectura d’alguns assajos de Noam Chomsky -‘El nou ordre mundial (i el vell)- de 1994, així com d’un opuscle d’Antonio Gramsci (que recollia escrits de 1917, 1918 i 1925) titulat ‘Odi als indiferents’, quan un amic em plantejà què no acabava de comprendre com era possible que les enquestes posaren de manifest una tendència electoral a l’alça d’una dreta (espanyola, cal entendre) que està portant a cap una oposició de ‘terra cremà’ així com amb una manca absoluta de responsabilitat respecte a les conseqüències de la terrible pandèmia provocada per la covid. I a més, una dreta assetjada per innumerables casos de corrupció municipal, autonòmica i estatal. No ho entenia!
Possiblement, conseqüència de les lectures abans comentades, li vaig plantejar el següent: «¿Realment el país està escorant-se lliurement a la dreta, o des de determinats mitjans de comunicació que controlen l’audiència l’estan manipulant i escorant-lo intencionadament cap a la dreta?».
Susan George, ja fa temps, apuntava la facilitat que tenen les forces conservadores per fer votar a les classes populars en contra dels seus propis interessos. Ací a l’Estat espanyol tenim un clar exemple d’aquesta afirmació. La Comunitat de Madrid vota majoritàriament una presidenta (i un partit polític, el PP) que baixa i exonera de tributs a les classes altes, en detriment dels interessos de les classes populars, ja que els impostos que les classes altes no paguen, si vol mantenir-se, almenys, un mínim nivell d’Estat de benestar, necessàriament deu anar a càrrec d’allò que tributen altres (en definitiva, les classes populars).
Gramsci ho resumia a la perfecció en l’opuscle esmentat: «Els fets maduren en l’ombra, entre unes poques mans, sense cap tipus de control, que teixeixen la trama de la vida col·lectiva, i la massa ignora, perquè no es preocupa (...) en la cadena social (...) res és conseqüència de l’atzar o la fatalitat. Per això odi a aquells que no prenen partit, als indiferents».
Per altra banda, Noam Chomsky, ja en 1994, apuntava que la política era opinió i, en conseqüència, qui controla l’opinió té molt de camí avançat per controlar la política. De perogrullo! En aquest sentit citava al filòsof estatunidenc John Dewey: «La política és l’ombra que les grans companyies projecten sobre la societat (...) en l’actualitat el poder resideix en el control dels mitjans de comunicació, de l’intercanvi, la publicitat, els transports i les comunicacions. Sigui qui sigui el seu propietari, governa la vida del país». Per tant, concloïa que no podem parlar seriosament de democràcia i llibertat mentre siguin «les empreses amb ànim de benefici privat, a través del control de la banca, la terra i les indústries, reforçats pel domini de la premsa, els gabinets de premsa i altres mitjans de publicitat i propaganda» els qui controlin aquesta democràcia i aquesta llibertat.
A més, Chomsky ja apuntava el naixement del nou concepte de ‘ciutadà/na’, conseqüència de la revolució neoliberal, quan citava a Michel Joice, president de la Bradley Fundatión: «L’activitat ciutadana (...) no es produeix episòdicament o infreqüentment, com en el cas del vot, sinó de manera regular i constant en el mercat, treballant, guanyant-se la vida, en la vida familiar, les esglésies, en centres fraternals i de germanors, en reunions de les associacions de pares i professors així com en altres activitats similars dels ‘ciutadans decents’. És a dir, el ‘nou’ ciutadà havia d’actuar -viure- al marge de l’Estat ninyera», que no està capacitat per regular ni controlar eficaçment la vida de les persones, ja que està prenyat de «burocràcies excessives, corruptes i centralitzades».
I tot amanit per una creixent debilitat del moviment obrer així com un augment del control empresarial sobre les institucions doctrinàries. I açò sols era ja un avís del camí pel qual anava a descórrer la gran revolució neoliberal on l’Estat, les organitzacions polítiques (partits i sindicats), el concepte de treballador, ciutadania i de societat solidària queden desprestigiats i obsolets, sent substituïts pel concepte de l’individu responsable únic de la seua desgràcia o del seu triomf dins del marc social i econòmic que estableix el ‘mercat lliure’.
En conclusió, ¿no estaran les enquestes reflectint allò que a les grans elits financeres, que controlen potents mitjans de comunicació, els interessa o no estarem enfront d’un debat lliure sinó en una ficció de debat interessat?
