La dovella basal s’interna en el mur de l’església del segle XVII, cosa per la qual deduïm que l’arc de pedra d’esta casa d’Abejuela és del segle XVI. La dona, de somriure ample, ens obre, amable, la porta reblada amb claus renaixentistes i ens mostra els plafons interiors de pedra en forma de margarida: clara al·lusió a la patrona del poble. A continuació ens acompanya a l’hospital que es va fer servir en la guerra, obra dels sanitaris de la 216 Brigada Mixta, segons consta en el paviment de concret. Deixem el poble. Pugem per la pista del barranc del Medio. La van construir per a que els camions russos ZIS-5, popularment coneguts com a 3HC, pogueren pujar el material d’artilleria i subministres a la línia XYZ. Era l’estiu de 1938. El paisatge de carrasques va donant pas al de sabines. A prop de la ‘risca Cavera’ observem l’explanada on hi havia emplaçada l’artilleria que havia de propiciar l’atac. No va produir cap efecte perquè l’oficial al comandament de la bateria era partidari dels nacionals i, de fet, després de la contesa es va incorporar al servici actiu, sense cap problema. Això, almenys és el que vaig escoltar quan vaig vindre a este poble a començaments dels noranta. Esta afirmació no té res d’estrany atesa la posició ambivalent del seu superior, general Manuel Matallana, responsable de la defensa del sector. I, si bé és cert que l’ascendiren a general perquè les tropes republicanes pogueren parar les franquistes en esta àrea, també ho és que la projectada ofensiva republicana del 10 d’agost en este sector d’Abejuela va fracassar estrepitosament. I ell era el responsable.
Passem a l’ermitori de Santa Margarita. Parèntesi en un passat remot. El terme d’Abejuela està en l’extrem sud d’Aragó, i se’l coneix com la ‘tetilla de Aragón’ perquè s’endinsa cap al sud flanquejat per territori valencià. Són els contraforts meridionals de la serra de Javalambre. Ací vaig estar amb Francesc Torres i Faus, actual director de l’Arxiu del Regne de València. Comentàvem els límits del Regne de València establerts per Jaume I en els Furs i l’aparent contradicció que estes terres formen part d’Aragó i no de València. Segons els furs, des del sud el riu de Mançanera i de Javalambre és València; però la delimitació d’esta serra és incerta. La teulada d’esta ermita, a 1.500 metres d’altura, dividix les aigües entre les vessants del Túria i del Millars, i potser fóra l’antiga partició de regnes. En esta zona ambigua hi havia l’antiga població aragonesa, ja desapareguda, d’Almansa. Posteriorment, en el segle XVI, es va fundar Abejuela al voltant d’una torre fortificada preexisten; el terme es va estendre cap al sud, i Aragó també, però no sense polèmica. Esta delimitació borrosa dels regnes va comportar que Abejuela sostinguera plets amb Andilla fins ben entrat el segle XVIII. De fet, l’únic llibre municipal que es va salvar de la crema durant els primers mesos de la Guerra Civil, va ser el del plet amb Andilla, llibre del què es conserva una altra còpia en l’Arxiu Municipal de València. Convé recordar que, desaparegut políticament el Regne de València, la capital continuava exercint com a valedora de les viles valencianes.
Continuem el camí. Arthur Arnett, de nissaga anglo-irlandesa m’acompanya per tot este recorregut de la línia defensiva XYZ. Per tot arreu restes físics de la guerra; sobretot restes dels bivacs dels soldats que hem observat per totes les parts i, ben principalment en la Nava del Caballo, i també camí de la Nava del Azor. Les tropes franquistes arribaren a la línia defensiva en juliol de 1938 i allí, els contrincants republicans aguantaren l’embranzida fins el final de la guerra. Observem que les línies enemigues estaven realment molt a prop. Impossible no evocar el celebèrrim film La vaquilla de Berlanga.
Correguem a l’atzar les línies de trinxeres. En el poble ens han dit que han sigut legió els buscadors de restes materials de la guerra, armats principalment de cercadors de metall. És per això que quan antropòlegs i arqueòlegs troben restes humans, la identificació i datació es fa molt dificultosa, ja que els mercaders de la ferralla -ara considerades antiguitats-, des del moment en què s’acabà la guerra, han estat aprovisionant-se en estes terres. La forta demanda de metall durant la Segona Guerra Mundial incentivà esta recerca que comportà morts i mutilats, irònicament ja en temps de suposada pau. De fet, en l’incendi de 1993 en zona d’Abejuela i Andilla, les bombes d’aviació que no havien esclatat durant la guerra ho feren per la força del calor. Un bombardeig pòstum. Passat i present.
Els parts de guerra minimitzaren el cost humà de l’ofensiva republicana d’agost que tenia com a objectiu alleujar la pressió franquista sobre el front de l’Ebre, però ja hem comentat que l’ofensiva, d’antuvi, estava condemnada al fracàs. L’assalt frontal al cerro Magaña era poc mes que suïcida. En l’anterior visita a estes terres un ancià que casualment havia participat en esta ofensiva, em comentava que va sobreviure perquè estigué quaranta-huit hores sense moure’s darrere d’unes botxes. Les metralladores causaven estralls i els cadàvers, en aquell estiu de 1938, quedaren estesos per la coma.
Porte còpia de la notícia relativa a la recerca de fosses en la línia XYZ. És de l’edició de Levante-EMV de l’1 de setembre de 2015; fa ara uns sis anys. Fa pena pensar que hagueren de passar quasi huitanta anys per a que començaren estes faenes tan necessàries, però més terrible encara és que s’hagen paralitzat per falta de pressupost. El meu deficient anglès dificulta les meues explicacions, però eixa no és l’única raó per la que Arthur Arnett no entén. Contempla este paisatge de pins negrals, sabines i àguiles; potser serà este el record que Arthur Arnett s’enduga.
