Evocar la Banda suggereix subtils matisos. No tots justos, no tots falsos. La Banda com a element vertebrador de la societat valenciana és innegable. Un poble el fa la seua Banda i en la Comunitat és difícil explicar la nostra idiosincràsia sense apel·lar a les societats musicals que l’habiten.
Històricament ha sigut considerat un col·lectiu menor a l’ombra de l’orquestra. No seria noble eludir la responsabilitat que els propis músics, directives i societat han (hem) tingut en la pauperització de la seua imatge. Cert és que el seu caràcter popular l’ha allunyada de la consideració acadèmica sense que cap prohome de la batuta o els despatxos haja defensat en condicions saludables la seua importància musical, artística i social, excepte tan honroses com insuficients i efímeres excepcions.
Fins a quin punt el mateix món de la Banda ha sigut responsable de la seua escassa assumpció, mereix ser reflexionat per a entendre la mínima resistència oferida quan les aigües han depassat els límits de la dignitat musical del nostre territori.
La primera reflexió que caldria atendre no és una altra que l’ínfima (en termes d’estadística) professionalització del món de la Banda. D’un costat estan els que defensen el caràcter popular de la mateixa (com si això fos obstacle per a cultivar per igual la part social i didàctica que la professionalitzada) i que, en conseqüència, limiten una evolució natural d’una realitat musical tan estesa i transversal. De l’altre costat estan el que, si bé considerarien necessària aquesta professionalització, prefereixen mantindre-la en lloc segur i continuar fent paret només per a fins propis alimentats per la supèrbia i la ignorància dels qui s’aferren al passat com a únic lloc segur.
Nogensmenys, ens veiem obligats a demanar responsabilitat als qui es fan ressò de l’esdevindre simbòlic del món de la Banda, això és, de la inacció dels que ostenten i trauen pit en parlar del que desconeixen. Parle dels responsables polítics que han decidit (mal aconsellats, òbviament) què és el millor per a la Banda Simfònica Municipal de València, des de la talaia obscena de la ignorància, ja que els és impossible estimar -i, per tant, gestionar correctament- el que desconeixen. Després de les dècades fosques en el món de la cultura volava jovial, fresca i altiva una esperança sublim, un gloriós alé de serena però intensa alegria per un gir en el rumb que per a la cultura valenciana era més que necessari. Però amb el canvi, van marxar les gavines i han hagut de ser alguns músics vestits de corbs marins els que continuïn amb la ignomínia contra la qual tant hem lluitat. Conviure amb els qui entenen la música com un dret en propietat ens condemna a un decebedor vòrtex del qual sembla mai sortirem.
Per tant, sense deixar de continuar exigint responsabilitat als qui tenen l’obligació de gestionar el que no és seu amb diners de tothom, potser el focus està més posat en el nostre propi gremi, atès que és el líder de la BSMV qui preconitza un canvi que ningú vol. Si bé l’única cosa que roman en la línia del temps és el canvi, la celebració només cap si és per a millorar un statu quo donat.
Els directors estem de pas. Sempre de pas. I la nostra petjada no ha de ser una altra que la d’haver millorat la Banda que ens ha sigut encomanada i gestionar, des del musical fins al social, passant amb determinació per l’humà, -potser- l’única cosa important. Que tots els professors i professores de la BSMV es posicionen en un costat de la balança deguera, almenys, indicar de quin costat ha d’estar el seu director.
Com a director de Banda he tingut la fortuna i la responsabilitat d’estar enfront d’agrupacions de tota mena, des de didàctiques i amateurs, impartint l’assignatura de Banda al Conservatoris, al capdavant de bandes professionals com a director convidat. Ara, com a titular de la Simfònica de Llevant i com a director de l’Escola de Direcció de Banda i Didàctica d’Assaig -des d’on fomentem d’igual forma la bona praxi musical com la humanística- manifest el meu pesar per una situació que si no es remeia no sols deixarà ferida l’essència de la BSMV sinó que posa en perill la seua supervivència en el curt termini. I si la Banda per excel·lència de la nostra Comunitat (amb permís de les d’Alacant i Castelló) pateixen de manera impúdica aquest assetjament, què podem pensar que succeirà amb la resta de les agrupacions musicals durant per pròxims anys? Potser veient que el problema és de tots, hi haja una esperança d’abandonar la conducta silent.
El dubte no pot recaure en cap cas sobre els músics de la BSMV. Potser no tenen dret a reclamar -almenys- el manteniment del seu règim laboral? No són professionals que han dedicat mitja vida per a ostentar la seua vàlua? Qui dubtaria d’aquesta reivindicació si vinguera d’un altre àmbit professional? No mereix la música i els músics un tracte igual que el d’altres professionals? Fins quan aqueixa nociva minoria del nostre gremi va campar lliurement pels despatxos decidint els designis del nostre món? Fins quan anem a transitar la queixa improductiva en els corredors i en la barra del bar? Algú creu encara que la solució està molt més allà de les nostres pròpies possibilitats?
Necessitem coratge. Necessitem passió. Necessitem alçar la veu perquè -alguns-no tenim por. El nostre esperit agitat per la música no pot emmudir davant l’evident decadència. Ja no val quedar-se en la vora del camí. Ja no serveix el «estic d’acord però no poses el meu nom». Ja no suma -si alguna vegada ho va fer- el silenci. Ja ho vaig expressar en aqueix mateix mitjà quan vaig escriure sobre el vilipendiat Cor de la Generalitat i els seus insuficients gestors: la música no els pertany, perquè no l’estimen. I el pitjor, el més grotesc, és que a alguns músics de la terreta, sembla ser que tampoc.
