En certa ocasió vaig rebre l’encàrrec de comunicar a Joan Fuster que la Unitat el Poble Valencià li havia atorgat el Premi de les Llibertats Nacionals, llavors vaig acudir a la tertúlia del dilluns on es trobava al nostre admirat intel·lectual, aprofitant el moment de final del encontre li ho vaig fer saber, la seua resposta em deixà un tant descol·locat, puix després de donar-me les gràcies en digué que era millor que atorgàrem el guardó a Vicent Ventura, doncs així ho férem i Fuster restà tranquil sense tindre que acudir a cap acte , i Ventura, altra persona igualment digna del nostre respecte i reconeixement, rebre el modest premi, el qual per altra banda era com podeu imaginar un símbol. Aquest episodi és bastant significatiu de com actuava Fuster, amb la seua voluntat de voler pensar i expressar-se amb plena independència i sense lligadures. L’anècdota té a veure amb «Any Fuster», tot i coincidint amb el cent anys del seu naixement. De segur que si estigués viu ens faria de nou una cosa semblant.
El fet és que a hores d’ara, sí toca fer la celebració que s’ha programat, la seua figura i la seua aportació literària ens obligar a no passar de llarg i més quan encarar hi ha una clara mostra d’ intolerància envers la seua persona. Reivindicar el llegat de Fuster, la seua actitud crítica, la seua tasca com agitador de idees, així com tot la seua obra literària, resulten encara una assignatura pendent. Per expressar el meu punt de vista crec oportú fer referència a altra controvertida figura literària i de pensament del segle vint , i que, curiosament no volgué arreplegar el Nobel que se li havia concedit, es tracta de Jean Paul Sartre, un intel·lectual que no dubta en anar en moltes coses contra corrent, i en alguna vegada participant en iniciatives discutibles, tan sols recordaré la foto d’ ell, juntament amb la seua parella Simone de Beauvoir i altres escriptors, repartint la revista maoísta «La Causeu du peuple» que havia estat prohibida, i també el seu compromís i recolzament a desertors del exercit francès durant la guerra d’ Àrgelia. Doncs bé, a tota França existeixen carrers i places amb el seu nom, així a Paris existeix al cor del Barri Llatí, a prop del famós Café de Flora, una plaça compatida amb el nom de la seua companya Simone de Beauvoir.
Al nostre país en alguns pobles i ciutats al llistat de carrers, places, o avingudes, troben el nom Joan Fuster, no és el cas del Cap i Casal, una sola circumstància explica aquesta anormalitat democràtica: el temor a generar la reacció dels intolerants. Fins quan es mantindrà aquesta situació?
