Des de l’any passat, els caçadors estan en peu de guerra contra la Direcció General de Drets dels Animals del govern central. Trauen foc pels queixals perquè comencen a veure qüestionat el seu poder a partir de la nova llei que s’hi ha cuinat. Però no són els únics. Els col·lectius animalistes, en un sentit totalment oposat, veuen que les seues expectatives, dipositades després de l’arribada de Sánchez a la Moncloa, estan quedant frustrades.
Amb la Llei de Protecció i Drets dels Animals en tramitació pretenen actualitzar algunes normatives europees sobre allò que mal anomenen genèricament benestar animal, en aspectes relacionats amb el maltracte i la cacera descontrolada, denunciats durant molts anys per la Unió Europea, amb diversos procediments, per infracció de Directives sobre conservació d’hàbitats naturals i de la flora i fauna silvestres.
L’Estat espanyol destaca, un dia sí l’altre també, per un retard significatiu quant fa al compliment de les seues obligacions comunitàries. De fet, fins no fa gaire, la llei de caça franquista encara estava en vigor en algunes autonomies. No debades, el poder exorbitant dels caçadors –el 99’50 % de les llicències són d’homes– és ben viu en ple s. XXI.
Afortunadament, el jovent és cada vegada més reticent a les anacròniques activitats cinegètiques, encara catalogades avui en dia pels diccionaris com un art. D’acord amb Ecologistes en Acció, caçar és simplement matar, per diversió o per negoci. És també un perill per a les espècies en extinció i no serveix per a controlar sobrepoblacions. Limita els drets de la majoria de la ciutadania i perjudica el desenvolupament rural, ja que els caçadors consideren les muntanyes com a propietat privada i atempten contra el lliure gaudiment de la natura en els mesos en què s’obre la veda.
Per a dur a terme moltes d’aquestes activitats, els caçadors utilitzen les gossades (agrupacions canines). Animals que viuen en espais reduïts, de manera il·legal, sense condicions sanitàries mínimes i mala alimentació. Que tenen un potencial perillós considerable perquè han sigut entrenats per a matar. Amb el consentiment de les administracions. En molts pobles n’hi ha; la policia i els ajuntaments ho saben, però com si res.
I davant d’aquestes i d’altres complicitats, la proposta de llei no planteja cap solució efectiva. Certament, presenta mesures positives, com ara l’obligació de fer un curs de formació per a qui tinga un gos o una gossa. De contractar-ne una assegurança de responsabilitat civil. D’esterilitzar les mascotes per a evitar el sacrifici de les cries no desitjades. Així com prohibir-ne la venda en botigues, a excepció dels peixos. O la reconversió dels zoològics en centres de reintroducció d'espècies autòctones?
No obstant això, és inadmissible que la futura normativa deixe de banda la colossal part amagada de l’iceberg animalístic: les gossades i les corregudes de bous (encara televisades i subvencionades); els bous embolats o el tir i arrossegament; el maltracte animal a les macrogranges, en transportar-los i als escorxadors; l’experimentació animal o les baralles de galls i d’altres espècies... Si res no canvia, aquesta llei resulta clarament insuficient per no defensar, de debò i de veres, el benestar animal sense excepcions.
