Tots els continents i la majoria dels països del món –i els rius que els travessen- tenen noms de dona, i alguns països ara mateix estan patint la plaga agressiva de la guerra, on s’assigna a les dones una desmesurada col·lecció de patiments i de víctimes, i de guarda de patiments i de víctimes. I en contrast o en escreix, una altra col·lecció compareix: la creativitat quotidiana, íntima feta universal, cada dia, cada nit.
Volia parlar de cine. Així, de la Carta a la meua família, a Rússia, de la poeta i cineasta ucraïnesa Iryna Tsilyk, que amb impotència creativa, es demana «si considerem bo o normal que el meu marit s’haja vist obligat a anar novament a la guerra, que el meu fill ja sàpiga què són els bombardejos i els refugis, que mamà, papà i Sveta dormen en terra al passadís i que jo mire de nit per la finestra com cremen el dipòsits de petroli atacats per un coet rus...». Per tant, parlem de cine, del seu documental La Terra és blava com una taronja, premiat al Sundance i als Majors.
I acompanyant-la, reconeguem i gaudim del lideratge de cinc joves directores, en els festivals de cinema del «temps de la pandèmia»: com ella, nascudes en la dècada dels anys vuitanta del segle XX. La xinesa Chloé Zhao, guanyadora del Lleó d’Or de Venècia, amb Nomadland, i després, d’uns Òscars vetats de sempre a les cineastes: millor pel·lícula i millor direcció. I en la mateixa edició, l’anglesa Emerald Fennell s’alçà amb l’òscar al millor guió, per Una jove prometedora. I uns mesos després, la francesa Julia Ducournau, per Titane, guanyava el Festival de Cannes; i a eixe triomf seguiren el de la francolibanesa Audrey Diwan a Venècia amb L’esdeveniment; i la romanesa Alina Grigore a Donosti amb Blue moon, després que en l’edició anterior s’hi entronitzara amb Beginning Dea Kulumbegashvili, georgiana nascuda a Rússia...
I ara mateix, la catalana Carla Simón –amb la productora valenciana María Zamora- acaba de prendre triomfalment l’Ós d’Or de la Berlinale, amb la pel·lícula que, en la nostra llengua pròpia i ja internacional, duu el nom d’Alcarràs. I ara mateix, me n’adono dels premis Gaudí per a les joveníssimes Neus Ballús i Clara Roquet. Que no s’acabaria la columna, parlant de cine, i les revoltes del 8 de març.
