Una arrova de taronges igual a un café

Llauradors que no entenen com el camp ha arribat a estes situacions. Com si no tingueren prou amb les inclemències del temps, del qual depenen, o l’escassetat i restricció d’aigües. No parlem ja del mercat que, d’un colp (una decisió europolítica, setembre de 2016), elimina la taronja valenciana en favor de les importacions de països tercers; o l’arrancament de caquiers conseqüència de plagues (cotonet) o de superproduccions que abarateixen els preus.

Els polítics no tenen responsabilitat de la cosa, estaven tots els partits allí, en la manifestació, són demandants també d’una solució, diuen. Qui en serà el responsable?... Només faltava la inesperada Guerra d’Ucraïna, que restringirà les importacions necessàries de cereals, i incrementarà els costos de l’energia. Mare meua!... I, damunt, la PAC, Política Agrària Comú, que d’any en any va reduint els seus pressupostos i ajudes; a més a més, la Reforma Laboral última no té en compte una característica intrínseca al sector com és la «temporalitat», eliminada sense matisos.

Contra qui clamem?, es la pregunta. A les qüestions anteriorment expressades hem de sumar també este últim interrogant. On està la clau que obri tots els panys?... Òbviament, és una qüestió complexa, que requereix de múltiples factors i actors, tants com implicats en l’assumpte.

En primer lloc, el canvi climàtic està aquí, i qualsevulla reflexió que es faça o decisió que es prenga, ha de contemplar eixe marc, sempre respectant les orientacions dels organismes i entitats adients. En segon lloc, ha d’haver una actuació política, seguint l’exemple francés de protecció agrícola (augment de la grandària de les explotacions agràries evolucionant les familiars, subvencions, modernització i mecanització, agricultura industrial...) que, per una altra banda, poden tindre el perill de conduir-nos als excedents de producció agrícola, amb la necessitat posterior d’exportar-los a preu rebentat i rebentador. Al mateix temps que es creen els Mercats d’Interés Nacional de venda directa de productes primaris, com a via de descompressió del camperol.

Tot, contemplant la necessària llibertat de mercat, que preserva la millora i excel·lència competitiva i l’efecte benefactor de reducció de preus al consumidor. Ara bé, s’hauria d’aplicar als productes provinents de països tercers totes les normes socials i ambientals que regeixen a l’Europa comunitària en evitació de deslleial competència; i, en l’interior, evitar l’acaparament de terres en superempreses o monopolis.

I, finalment, algunes paraules sobre l’agricultor. El llaurador és necessari, és essencial. Resulta que hem deixat en les seues mans (la població rural no arriba al 20% del total poblacional) més de dos terços del territori espanyol. Massa responsabilitat per a tan poques mans. I, damunt, a soles, o sense la comprensió de molts altres sectors. Terra mater. La problemàtica no és només d’ells, es de tots. I tots hem d’aportar. Cap a una solució satisfactòria; cosa, clar és!, complexa. Però, mentrimentres, els efectes o les conseqüències les suporten ells.

El món de hui, més enllà de l’ajuda i acompanyament oficial, deixa principalment en mans d’un mateix la solució o intent de solució de les pròpies problemàtiques. És a dir, el llaurador, no a soles, sinó col·lectivament, tindrà més força organitzat en associacions. Per a la defensa dels seus interessos específics. I si és menester, si no hi ha més eixida, la legalitat possibilita deixar de posar al mercat els productes. El que es diu «protesta», «vaga», «mesura de defensa». S’hi requereix organització i creença. El mercat, la societat, no pot passar sense productes agrícoles. Productes agrícoles, no caldria dir-ho, produïts amb dignitat, a preu digne.