Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Isabel Olmos

Teoria i estratègia del fardatxo

A més d’un rèptil de potes curtes, el terme fardatxo és meravellós per a referir-se les persones mesquines

De fardatxos la vida n'està plena. L-EMV

Qui tinga l’hàbit de seguir-me en aquesta columna (i jo mai estaré suficientment agraïda per aquesta companyia) sabrà que una de les meues passions és parlar de llengua, paraules preferides, perdudes, evocadores, meravelloses i, també, per descomptat, esfereïdores. Entre les paraules d’infantesa que arrossegue com dels dies d’estiu de vacances escolars hi ha la paraula ‘fardatxo’. A la platja d’Almenara n’hi havia bastants i les meues ties en parlaven sovint. ‘Hi havia un fardatxo en el jardí’, ‘m’he trobat un fardatxo així de gran...’. Quan tornava a la meua vida de ciutat els ‘fardatxos’ desapareixien per a donar pas a altres parents terminològics com els dragonets o les sargantanes, però per a mi no era el mateix.

El fardatxo tenia un poder que m’encisava. El mateix terme és contundent. De fet, segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a més d’un «rèptil saure, de color verdós, amb el dors cobert d’escates xicotetes, arredonides i juxtaposades, de potes curtes i cua llarga i cònica» la paraula fardatxo serveix per a referir-se «a una persona vil o mesquina». Jo, certament, no he escoltat mai a ningú referir-se a un altre dient «quin tros de fardatxo» o «eixa és un fardatxo de les que fa escola» però m’encisa la possibilitat de fer-ho i m’obri un maligne món de possibilitats. Fardatxo, ninot, moniato, carabassa o borinot són alguns dels moltíssims qualificatius intrínsecament valencians que tenim a l’abast per a desfogar-nos a consciència.

I això ara, ja de gran, em fa pensar a quin tipus de fardatxo es referien realment les meues ties quan parlaven entre elles, donada la lenta prolongació de la ‘o’ i la gran rialla que acompanyava el moment. Això mai ho sabré ja, però em ric en imaginar-ho.

Compartir el artículo

stats