Diuen que barrejar l’esport amb la política no es oportú. No es considera correcte que els altres ho facen, però els mateixos que defensen aquesta tesi en quan tenen ocasió aprofiten qualsevol esdeveniment esportiu per traure a passejar les seues banderes, aquelles que estimen les úniques amb dret a ser onejades als estadis i als carrers i places de pobles i ciutats. Esport i política al llarg de la història sempre, d’una u altra manera, han viscut barrejats. Des dels Jocs Olímpics fins els campionats del món de futbol, des dels grans estadis esportius fins els humils camps de terra on juguen a l’esport rei, el futbol, els aficionats de qualsevol xicotet poble. A finals d’aquest any tindrem un campionat mundial de futbol que es celebrarà a Qatar, una manera com altra de blanquejar un Estat dictatorial governat per un sàtrapa, però que, segurament, omplirà moltes butxaques i comptes corrents, i no precisament dels seguidors d’aquest esport. Futbol i política, esport i política estan barrejant-se des de fa molts anys. El problema és quan alguns dels que barregen esport i política no volen reconèixer que ho fan mentre acusen als adversaris de fer-ho. I d’això hem tingut una bona mostra aquest passat cap de setmana al camp del Real Club Deportivo Español i als seus voltants a Cornellà-El Prat.
No faltava ni Manolo i el seu bombó per amenitzar el partit amb aquells crits de «soy español, español, español» onejant al vent les petites banderes que es repartien a l’entrada de l’estadi amb els colors del Regne d’Espanya. Estic segur que la majoria dels trenta quatre mil espectadors que asistien al partit ho feien de bona fe, no onejaven les banderes contra ningú, altra cosa es el que feia gent com Juan Carlos Girauta, ara sense partit, però amb un recorregut polític que va des del PSOE a CIUDADANOS, passant pel PP. Ell estava allà, content, ja que no ha pogut muntar a Catalunya un «Ulster» com va amenaçar fa algun temps, es conformava amb veure que Barcelona «ja no era la ciutat presa per la canalla nacionalista, ressentida i zafia». Abans, a les portes de l’estadi, la seua col·lega Anna Grau, estenent una gran bandera espanyola de 50 metres cridava «Arriba España» mentre alguns coneguts militants de grupuscles d’extrema dreta alçaven el braç, no se si buscant un taxí o fent la salutació feixista a la que son tan afeccionats.
El que passava a la verda gespa del camp no importava, i el personal en lloc de cantar, com els seguidors del Cadis, «alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos y el resultado nos da igual» animats per la veu d’un individu amb un megàfon variava els càntics i per animar la selecció espanyola cantava els hits del nacionalisme espanyolista « Puigdemont a prisión», «Polaco el que no bote» i en alguns moments es va escoltar «Hay que votar a Vox». Tots, com es ben conegut, crits que no son repetits a altres estadis d’Espanya cada vegada que juga la selecció espanyola.
Durant anys la que jo denomine «Brunete Mediàtica» ha vingut acusant l’independentisme de barrejar esport i política, especialment quan el Barça va cedir el Camp Nou a la ANC per fer el Concert per la Llibertat o quan Sandro Rossell, aquell President del Barça que després de 604 dies tancant a la presó va ser absolt de tots els càrrecs, va deixar que la Via Catalana del 11-S passés pel Camp Nou. Ara quan els «seus» barregen futbol i política els titulars son diferents, cap crítica, El Mundo deia, referint-se a Barcelona «el equipo nacional ha recuperado esta ciudad» Sembla que, per alguns, el general Yagüe tornava a entrar per la Diagonal. Tranquils que, com va dir el serbi Boskov, «futbol es futbol».
