La paraula tertúlia em fa arribar referents de llargues hores nocturnes parlant de política, quan encara fer-ho podia suposar tortura i presó, o bé de poesia quan ja els anys de lluita per la llibertat i la democràcia havien deixat el pas a entreteniments com el parlar de literatura, llegir poemes entre amics i amigues, escoltar el que els demés tenien que aportar per ampliar els nostres coneixements i gaudir d’unes hores entre amics i coneguts amb els que, generalment, tan sols teníem en comú el nostre amor per les lletres, i, especialment per la poesia.

 La primera vegada que vaig conèixer de les tertúlies fou llegint la novel·la «La calle de Valverde» on Max Aub detalla les diverses tertúlies que per aquells dies republicans existien a Madrid i dels diversos personatges, reals o ficticis, que per elles passaven. Més endavant, segurament l’any 1969, vaig saber d’una tertúlia on la gent parlava de nacionalisme i del País Valencià, el seu factòtum era el desaparegut Tàrrega, allà vaig fer coneixement amb gent com Rafa Sena, fotògraf, Emili Mira, que em va dur a escriure a la revista GORG, Valerià Miralles , Rafa Ventura-Melià i molts altres. Van despertar la meua estima pel meu país, el País Valencià i la seua llengua.

 Arran d’aquella tertúlia Amadeu Fabregat em va introduir en Las Provincias, eren aquells temps en que Maria Consuelo Reyna ens mirava amb bons ulls a aquells joves que començàvem a iniciar-nos en el món de les lletres. Fins que un bon dia tot allò va acabar quan Consuelo, amb l’arribada de la democràcia, va canviar de manera de pensar i la majoria, els que teníem com lema la defensa de la llengua i el País, vam veure com ja no eren ben rebuts els nostres articles. Fou bonic mentre va durar i, a mi, em va servir per fer el salt a altres mitjans de comunicació de Madrid i Catalunya.

 Entre les tertúlies literàries em cal citar La Forest d’Arana, durant la seua època del vell Lisboa al carrer de Cavallers. Y la que durant un temps férem. entre el Cafè Madrid i el Malva-rosa, un grup de gent als que ens unia l’amor per la literatura, especialment per la poesia, allà vaig conèixer gent que continua escrivint i publicant, com els germans Marquez, César i Carlos, Cristina, les Amparos, Peris i Andrés, Maria Angeles Chavarria, Sefa Bernet i més noms. Quan la gent d’ordre es quedava a casa mirant a la televisió «Tómbola», nosaltres, nitaires, entre fum de cigarrets i vapors etílics discutíem i llegíem poesia. Tot un plaer compartit, plens de bona educació.

 Qui ens havia de dir que el noble art de la paraula i la tertúlia acabaria en una funció on la mala educació fos el més important per ser un tertulià com cal, i elevar el share de les cadenes televisives, si no ets així no et tornaran a cridar. Ara les tertúlies televisives son un guirigall on qui més crida, qui més insulta als conterturlians i qui menys educació demostra tindre és el millor valorat. Es llencen els insults uns a altres sense el menor respecte. La setmana passada un tal dr. Cabrera al programa «Horizontes» emès per Cuatro, cadena de la quadra Berlusconi, va dir, sense immutar-se que als catalans «yo les habria dado una somanta de palos» mentre Iker Jiménez, el presentador, reia com la resta de tertulians davant aquesta incitació a l’odi contra els «catalinos» com el tal doctor, no en educació, feia públicament.

 Definitivament les tertúlies ja no son el que eren, i no es que qualsevol temps passat siga millor, es, simplement, que els programes de televisió, alguns, s’han convertit en la substitució del circ romà on el populatxo demana sang, metafòricament, es clar.