L’oligopoli mediàtic que acapara l’oferta de la informació que rep la ciutadania està generant (creant) un estat d’opinió en el sentit que el cicle electoral progressista s’ha esgotat i, aleshores, serien les forces conservadores (el PP, per parlar clar) les que guanyarien les eleccions generals.

La gènesi d’aquest desig (o enyorança), ja que no passa de ser això, de les elits espanyolistes començà (1) amb la substitució del president del PP Pablo Casado (per impertinent en intentar clarificar un possible cas de corrupció en el PP de Madrid) pel gallec Alberto Núñez Feijóo, i (2) amb la incontestable victòria electoral del PP en Andalusia.

Però, hom, descregut, creu que aquesta asseveració devia ser passada pel «turmix» d’una anàlisi mínimament crític. En aquest sentit, pareix raonable preguntar-se si aquests dos esdeveniments esmentats són tan determinants políticament com per poder clausurar aquest presumpte cicle electoral progressista. I dic presumpte perquè no existeix cicle electoral que valga, ja que l’actual govern de coalició d’esquerres sol porta un poc més de tres anys al govern. Però, ja se sap, que la realitat no et trenque un somni desitjat!

Comencem pel triomf electoral del PP a Andalusia. La dreta, quan li interessa, sol argumentar que la ciutadania espanyola és prou madura per distingir unes votacions d’altres. És a dir, que les/les ciutadans/nes tenim varius registres electorals (estatal, autonòmic i municipal) quan exercitem el dret al vot. Bé, aquests diferents registres llargament constatats, en aquest moment han quedat fet estelles perquè així ho han decidit aquells que ho poden decidir. És l’oligopoli informatiu qui decideix (segons els seus interessos) allò que ha de ser «primera plana» i ho propaguen urbi et orbi mitjançant els/les estrelles dels matins televisius així com els/les tertulians/nes «saltimbanquis» que anomenem així per l’habilitat de botar d’un programa a altre així com parlar amb igual destresa dels focs que ens arruïnen, de la verola del mico, la guerra d’Ucraïna o del tema que més interesse al grup!

Bé, aleshores, aquesta «brunete mediàtica» (a l’estil d’aquell «sindicat del crim» de periodistes que es constituí per desplaçar amb mètodes antidemocràtics a Felipe Gonzalez, ja que electoralment pareixia invencible) per art de birlibirloque han decidit que la voluntat dels/les andalusos/ses és equivalent a la voluntat de la resta de l’estat espanyol sense cap distinció. Per què? Perquè ells així ho han decidit i, evidentment, així els interessa. Podem fer la prova del cotó. Què haurien dit, si en lloc de ser les eleccions en Andalusia haguessin sigut en el País Basc o en Catalunya, on la dreta «espanyolista» és, ara per ara, irrellevant? No ho dubten, haurien fet ús de l’argument esmentant excusant-se amb els diferents registres electorals i, per descomptat, haurien seguit donant la vara del canvi d’un inexistent cicle electoral. Però, ja se sap, que la realitat no t’impedisca la seua manipulació intencionada!

En segon lloc, cal referir-se al miracle Feijóo equiparable a aquell crit de guerra «Santiago y cierra España» que feia posar “peus en pólvorosa” als sarraïns enemics de l’Espanya cristiana. El fet que aquest dirigent de la dreta, abans d’aterrar a Madrid, regués amb una quantitat considerable d’euros a la «brunete mediàtica» per facilitar el seu aterrament no té res a veure, és mera coincidència. O que l’argumentari del PP ressaltant les virtuts d’aquest dirigent com que inspira confiança, previsibilitat, moderació i centrisme siga repetit fins a l’avorriment per aquest mass media reaccionària, també, és una casualitat i no té res a veure amb la coincidència d’interessos polítics i econòmics entre el PP (Feijóo) i l’oligopoli mediàtic.

Evidentment, en l’actual moment on aquest personatge ja ha sigut pujat als altars com la «gran esperança blanca» per destronar al malvat Pedro Sánchez que ha tingut l’atreviment de pactar amb el pitjor de cada família política (comunistes, independentistes, nacionalistes i, sobretot, amb el braç polític d’ETA), seria de mal gust i demagògic denunciar el silenci més absolut que aquesta «brunete mediàtica» ha fet de les seues «amistats perilloses» que, possiblement, en altre país l’haguéssim inhabilitat políticament per vida.

En definitiva, quina virtut té aquest dirigent que la seua sola presencia ha fet que els idus electorals canvien a favor del PP? Deu ser una raó escatològica que s’escapa a l’enteniment del comú dels mortals, ja que es sàpiga aquest dirigent, de moment, no ha fet cap miracle semblant al de la multiplicació dels pans i peixos (malgrat tot, farà el seu camí, no ho dubten).