La memòria és subtil. Es nodreix de detalls quasi imperceptibles. En la biblioteca de Bremen es pot veure l’exposició d’obres d’Artur Heras, amb textos d’Anacleto Ferrer, titulada «Des de la nit i la boira», o potser: «Des de nit i boira», perquè el títol juga amb l’expressió alemanya «Nacht und Nebel», que vol dir fer les coses d’amagat, i que fou emprada per caracteritzar el decret de Hitler i les ordres successives per deportar persones a camps d’extermini. En les obres d’Heras instal·lades a la ciutat hanseàtica, les víctimes, que acabaren etiquetades com a «deportats-NN», se’ns apareixen des del regne de la desmemòria, des d’aquesta nit i boira de l’oblit i des d’aquell temps d’holocaust. M’impressiona particularment un quadre de gran dimensió (que el lector podrà localitzar fàcilment al web de l’artista valencià), on es representa un antic vagó de tren estacionat a la via, una imatge en la qual apareixen unes immenses taques ocres que potser simbolitzen la desmemòria que avança. El significat de la representació del vagó s’il·lumina amb una xicoteta inscripció a guix que alguna mà ha deixat sobre la bella fusta: «74. Pers.». El detall es complementa amb un grapat de culleres, precipitadament abandonades a la vora de la via. El títol ho resumeix tot en dues paraules: «Destinació Auschwitz»; però no cal expliciatar-ho, per la subtilitat dels detalls magistralment representats per Artur Heras.

El 1409, el mateix any que fou nomenat governador de València, Arnau Guillem de Bellera ordenà que s’instal·laren tres forques a la plaça del Mercat i «havia molt gran plaer de fer sentències» (com llegim en el dietari de Melcior Miralles). Poc després s’hi va construir una plataforma de pedra, que fou substituïda per un cadafal de fusta el 1632. Des de l’establiment de les tres forques foren penjades, condemnades a garrot o esquarterades centenars de persones, de vegades, com en el cas de Margalida, batejada com Miquel Borràs, perquè «estagué en moltes cases en Valencia en àbit e vestidures de dona» (segons diu el mateix Miralles) o, com en el procés a Sebastià Martines, un venedor de forment a l’Almodí, perquè «dien que tresquilava los reals», però que «estava tan desgavellat dels torments» que l’hagueren de portar en una cadira al cadafal (com escrigué al seu dietari Pere Joan Porcar, capellà de Sant Martí). Víctimes de nit i boira.

Les tres forques de València han donat nom incomprensiblement a una avinguda i eren recordades per un detall subtil a la plaça del Mercat: tres xiprers que es trobaven en una illeta que partia el trànsit entre Sant Joan del Mercat, la Llotja i l’edifici modernista del Mercat. Per la reforma actual, s’han eliminat els xiprers i s’hi han posat tres palmeres. El nom de l’avinguda es manté.

És inadequat batejar una via pública amb un instrument d’execució i incomprensible que un govern progressista, que està en contra de la pena de mort, mantinga la retolació. Una singularitat que s’hauria d’esmenar. No hi ha cap «Electric Chair Street», «Rue de la Guillotine», «Gaskammerstrasse» o «Calle del Garrote Vil», o almenys els buscadors d’Internet no les localitzen. Caldria canviar el nom de la via. Tanmateix, recuperar els tres xiprers seria una subtilesa urbanística que es podria realitzar en record de les víctimes. Perquè la memòria és subtil.