Per què a la dreta europea (amb rares excepcions) li costa tant condemnar al feixisme que s’està expandint com un coronavirus ideològic? Què espera la dreta, que s’autoanomena moderada, per condemnar i allunar-se de la companyia de l’extrema dreta feixista? És més, per què tenen tanta prudència (o por) política per anomenar al feixisme pel seu nom? Simplement perquè els va necessitar com a «muletes», com en Castella-Lleó, per poder formar govern? Val la pena tragar-se tots els granots que aquesta companyia obliga? No tenen escrúpols, no sols polítics, sinó, també, ètics i morals, per haver de compartir i «blanquejar» les polítiques, opinions i actuacions d’aquesta xusma antidemocràtica, xenòfoba, racista, mentidera i manipuladora? La qüestió és perquè ho fan, per raons estratègiques o perquè ideològicament estan prop d’ells?
Personalment, possiblement condicionat per la meua experiència política (i vital), crec que és per la segona raó. El PP, abans Alianza Popular, sempre des del seu naixement, està viatjant des de l’extrema dreta al centre polític i no acaba d’aplegar mai. I no acaba d’aplegar mai perquè al seu si, en la seua concepció de la política no cap la diversitat política (si poguessin il·legalitzarien als comunistes i als partits nacionalistes); cultural (abraça amb desesperació dogmàtica la persecució de les diverses llengües que existeixen a l’estat així com es nega a reconèixer la vàlua de pintors/res, escriptors/res, cineastes, actors i actrius, en definitiva, tota classe d’artistes que no siguen de la seua «corda»); no accepten altra concepció territorial que no siga la seua, titllant altres concepcions d’enemics de la «seua» Espanya; social (no poden amagar la seua consciència de classe i no, precisament, de classe popular); el seu anticomunisme exacerbat i, sobretot, per ells no hi ha adversaris polítics sinó enemics.
Per altra banda, com deia abans, a la dreta «moderada» no li fa fàstic compartir, no ja butaques molles, sinó propostes, proposicions i iniciatives polítiques amb el paradigma de les polítiques intolerants que és VOX. Per això, no els importa reunir-se amb ells per planificar un futur que creuen que els pertany, malgrat que ho facen en secret. Segons Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos (sempre hagut classes), exportàveu defenestrada del PP, si ho fan en secret és perquè són uns hipòcrites o, com dirien altres, sepulcres blanquejats per fora, però negres (molt negres) per dins. No és casualitat que el negre és el color del «fascio».
Però aquesta història no és nova, sols que la memòria en política és de curt recorregut i, sobretot, la humanitat no aprèn dels seus errors passats. Hitler, i el seu partit, en un principi no provocarem massa rebuig, tot el contrari, va ser «blanquejat» amb una curiositat positiva, inclòs entres grups de persones que per la seua presumpta cultura més reacció negativa devia provocar, com els intel·lectuals, els professionals de la justícia, educació, advocats i altres professionals lliberals. Com si no aplegà a ser el partit majoritari en Alemanya, possiblement, en aquell temps el país més avançat culturalment i intel·lectualment d’Europa?
I, aleshores, la història es repeteix, però amb enemics (víctimes) diferents, ja que hui denigren als feministes, ecologistes, migrants, MENA’s, comunistes, col·lectius LGTBI, sindicats, ONG’s i independentistes. La qüestió és com hem pogut oblidar on portaren les polítiques racistes, homòfobes, anticomunistes, intolerants i negacionistes de la moral, ètica i pràctica democràtica? Hem oblidat com construïren una societat on es perseguia la dissidència i la diferencia política, racial, de sexe, ideològica i religiosa, fins i tot a les persones amb deficiències físiques i psíquiques. I no sols se’ls perseguia per considerar-los enemics de la «nació», sinó que se’ls condemnava a camps d’extermini? Hem oblidat que els feixistes provocaren, primer una guerra en Espanya i, després, una guerra intraeuropea que es convertí en mundial per la bogeria d’uns dirigents sense control que prèviament havien destrossat la democràcia. En definitiva, no sé si som de curts de memòria o que les polítiques educatives democràtiques han sigut un autèntic fracàs.
En conclusió. Com ja se sap (però no per més dir-ho deixa de ser cert), aquelles societats que no coneixen la seua història, presumiblement, s’obliguen a repetir-la.
