I no afegisc al títol tuitejar, uatsapejar, instagramejar, postejar... perquè no m’hi caben, però són verbs que conjuguem tots els dies en eixa plaça pública que són les xarxes socials. I qui diu verbs (feisbuquejar, per exemple), diu substantius (feisbuqueix). Sense aquests neologismes el diccionari està incomplet. Immersos com estem en el món digital, per a molts és més important la vida digital que la vida real, dedicant-se a la ‘vida online’ i desatenent la ‘vida offline’. I com basta pressionar un botó per confirmar una amistat, tenim més ‘amics’ al Facebook que a la vida real.
El problema és que els algorismes creen una bombolla ideològica que fa relacionar-nos només amb gent que pensa com nosaltres. Però com cada bombolla estableix els seus filtres, llegim només les notícies que coincideixen amb les nostres preferències mostrant la realitat a la nostra imatge i semblança. És així com la polarització política s’intensifica, les dicotomies s’exacerben i les passions arrelen en una societat cada cop més radicalitzada; potenciant els antagonismes entre dretes i esquerres, entre creients i no creients, entre bons (els nostres) i dolents (els altres): bipolaritat que esdevé combustible electoral que reforça els extrems fins justificar qualsevol acció per il·legítima que siga.
En un món en el que ningú no vol escoltar però tothom vol que l’escolten, Facebook resulta especialment grat a qui no li han prestant mai cap atenció i, amo i senyor del seu mur, hi pot llançar missatges ‘urbi et orbi’. Quant als fòrums que la premsa brinda als lectors perquè opinen, sorprèn —és un dir, ja que aquest verb és pura arqueologia semàntica a les xarxes— l’agressivitat. I a twitter, idem eadem idem. Sobretot si els usuaris són polítics ‘spammers’ (pels insults reiteratius). I no és que servidor espere dels polítics comportament de seminarista, però insultar és un art que requereix talent, i molts dels insults no tenen ni tan sols l’enginy dels grafits que decoren alguns vàters públics.
