Hi ha polítics que són com el bon oratge: quan vénen no vols que se’n vagen (Tierno Galván, Labordeta, etc.). I n’hi ha que són com el mal de queixal: quan cessen, descanses; no diré noms perquè cadascú té els seus i perquè vull parlar del més «in» de l’odi bidestil·lat, el «no va más» que diuen; dos traficants d’odi que, ignorant el consell unamunesc d’injuriar amb estil, odien per addicció més per hàbit: Carla Toscano, diputada de Vox, i Carmen Herrarte, regidora de Ciudadanos. Què tenen en comú? La mala bava! Que a la pròxima revisió mèdica es facen una anàlisi de saliva, que segur conté fluïts tòxics i si fortuïtament es mosseguen la llengua corren perill d’enverinar-se.
Irene Montero mereix uns quants retrets (i no descarte fer-li’n algun més endavant), però s’han de fer sense prejudicis, aportant arguments i no dicteris de cafè guiats pel mateix principi de condicionament que els gossets de Pavlov (basta que la ministra d’Igualtat diga res per a què alguns saliven bilis negra). Bramar que el seu «únic mèrit» és haver «estudiat en profunditat a Pablo Iglesias» (Toscano), i que «està on està perquè l’ha fecundat el mascle alfa» (Herrarte) són dos diatribes que beuen de la mateixa cantimplora. Violència verbal gratuïta que ofèn a qui la llança, no a qui la rep, i en no distingir entre insult i discurs converteix parlaments i consistoris en amfiteatres de l’exabrupte.
Han demonitzat Pablo Iglesias i, per caràcter transitiu, Irene Montero; i com més la demonitzen més coartades tenen per justificar el seu odi. Cecs de rancúnia, no parlen, només vomiten. Han escarbat com les gallines en la seua vida personal, han publicat l’ecografia del seu embaràs, han assetjat als seus fills, han seguit el vell aforisme «calúmnia que alguna cosa en queda», ha sofert coaccions i amenaces, l’han imputada falsament... Una cacera que ha substituït l’escopeta per la persecució mediàtica i judicial. Com a demòcrata em sent interpel·lat. No cal ser de Podemos per sentir-se’n agredit.
=
