Una diada per a recordar

La pèrdua de memòria col·lectiva encara no està diagnosticada, però l’individual sí. La malaltia és ben coneguda. La tristor envaïx l’observador, conscient i pacient, que veu com la identitat de qui la patix es va esvaint. Sols hi resten vestigis. Inesperats i incontrolables, tot i l’esforç desesperat dels familiars de mostrar fotografies, o esmentar efemèrides, amb esperança d’evocar moments de lucidesa. La festivitat del 9 d’octubre representa actualment eixa fotografia per aquelles i aquells valencians que desconeixen, han oblidat o es resistixen a assumir la seua singladura col·lectiva.

A totes i tots aquells cal recordar que el 9 d’octubre de 1238 Jaume I prenia possessió d’una València que esdevindria capital del seu nou regne. Aquell seria sobirà, feudal i cristià i s’integraria dins d’aquell estat d’estats que fou la Corona d’Aragó. El primer pas per a la seua construcció, més enllà de l’ocupació militar i la colonització del territori, va ser la promulgació de la Costum, la qual suposà el naixement del regne de València. A partir de llavors, l’organigrama governamental i l’engranatge administratiu es va anar desenvolupant i ampliant amb l’esdevenir secular. Ja en 1261, el primerenc codi legal passà a anomenar-se Furs de València, que van estar vigents fins a 1707. 

En l’entremig d’aquestes dates (1238-1707), va esdevenir una col·lectivitat singular, forjada a través del parlamentarisme, que s’implementa a les Corts del regne de València. En elles les forces polítiques (formades per tres estaments: eclesiàstic, nobiliari i ciutadà) aconseguiren nous furs, privilegis i reparar greuges a canvi de prestar servei militar al rei i un donatiu econòmic. El desenvolupament d’una fiscalitat consolidada exigí a Alfons el Magnànim la creació de la Generalitat Valenciana en 1418, la qual venia funcionant amb caràcter temporal des del regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387). Fou aquest darrer rei qui major controvèrsia va generar entre els valencians, una part dels quals se li alçaren en armes en la revolta de la Unió (1347-1348). Unes tensions que s’han d’inserir a l’inici de la gestació de les primeres estructures de l’estat modern. Un procés que enfrontà decididament a la seua societat política en bàndols o partits que lluitaven, fins i tot amb armes, per dirigir els destins valencians. Malgrat aquestes escissions internes, València va assolir la seua màxima esplendor política, socioeconòmica i cultural. El seu segle d’Or, el segle XV.

Guerres, fams, epidèmies i conflictes interns assolaren abans i després d’aquella centúria. Ara bé, malgrat les inclemències, les valencianes i els valencians adquiriren consciència d’una identitat ben definida amb una història compartida, uns referents culturals i simbòlics i uns trets lingüístics diferenciats sota un marc, insistim, sobirà, feudal i cristià. Cap d’aquests tres atribuïts queda hui. El feudalisme es convertí en capitalisme, el cristianisme en aconfessionalitat i de la sobirania res s’ha sabut d’ençà que es va quedar en Almansa. El 9 d’octubre és una oportunitat per a reivindicar la mateixa existència de les valencianes i els valencians.

Tot plegat, a les altures de 2023, el País Valencià pot estar dividit i enfrontat. No és cap novetat. Però la seua idiosincràsia hauria de ser inqüestionable. Precisa dignitat i respecte per part dels seus dirigents, els quals deuen garantir la seua preservació. Deixe’ns la història a les historiadores i als historiadors i la llengua a les filòlogues i filòlegs. El passat comú i els nostres signes identitaris s’ho mereixen, que la por al despertar sobiranista no els advoque a la desmemòria. No hi ha res més dolorós que no ser per por a ser-ho.