Cal més reconeiximent al valencià

De quan en quan ens enterem de notícies de discriminació del valencià, de persones amb un cert poder que ens obliguen a canviar de llengua, si parlem en valencià. Passa amb algun metge, amb algun funcionari, especialment de l’Administració perifèrica (valenciana) de l’Estat. En esta columneta vaig dient, des de fa molt de temps que ja va sent hora que la Constitució, o una llei de rang constitucional, prescriga que el valencià i les altres llengües espanyoles, a banda del castellà, siguen de coneixement o comprensió obligatòria en el territoris a on són idiomes oficials. Almenys per als empleats públics de tota classe i condició (funcionaris de totes les administracions, membres de les Forces Armades i de Seguretat, de la Justícia, metges i sanitaris de totes les graduacions, etc. Com sabem, la Constitució Espanyola disposa que tenim el dret i el deure de conéixer el castellà. Molt bé, però, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana diu que tenim el dret de conéixer el valencià, però no diu res del deure. La diferència i desigualtat és palmària. La setmana passada, en la línia de «ningunejar», marginar i degradar el valencià i magnificar el castellà, el diputat portaveu de Vox, José María Llanos, a més de dir «Esta llengua no la habla nadie», va comunicar i afirmar falsament que la Constitució diu que tenim «el derecho y el deber de usar el castellano». Este senyor, abans de fer eixa afirmació, hauria de llegir-se bé la Carta Magna espanyola, perquè eixa alta norma no diu això. Diu que tenim «el deure de conéixer-la i el dret d’usar-la» (la llengua castellana). Per tant, estem obligats a conéixer el castellà, però no a usar-lo. Un canvi constitucional hauria d’afavorir, com he apuntat més amunt, que els estatuts de les autonomies amb llengua pròpia prescriguen que els empleats públics comprenguen la llengua pròpia de l’autonomia d’a on són empleats. I el senyor Llanos podria seguir menyspreant el valencià o la «lengua que nadie habla», però no invocant la Constitució i rebaixant esta i les altres llengües espanyoles. En esta columneta he apuntat més d’una vegada que fa falta el reconeiximent de les altres llengües espanyoles com a idiomes oficials en l’Administració central de l’Estat i una organització del plurilingüisme real espanyol, com els que tenen Suïssa, Bèlgica i el Canadà. Cal visibilitzar en la llei l’existència dels altres idiomes hispans. Mentres no hi haja paritat legal sempre hi haurà supremacisme i supremacistes que menysprearan les altres llengües hispàniques. S’ha de reconéixer que la Constitució espanyola del 78 és la llei suprema espanyola que, des de 1707, més ha reconegut les altres parles de la pell de brau. Però de la mateixa manera que hem avançat en moltes qüestions i en dret socials (divorç, avort, matrimoni igualitari, igualtat de gènere, etc.), també en el tema del plurilingüisme, últimament en l’ús en el Congrés i en el Senat, cal impedir el desequilibri legal entre el castellà i els altres idiomes espanyols, per al respecte d’estos. I caldria caminar cap a la via federalista, en este tema i en altres.

Suscríbete para seguir leyendo