Vicent Ventura, un dels nostres

Aquest és el centenari de dos grans homenots del País Valencià, dos dels grans Vicents que ha donat aquesta terra:Vicent Andrés Estellés i Vicent Ventura. La commemoració del seu centenari ha arribat quan, per desgracia, bufen els mals vents de la ignorància pels passadissos de les institucions valencianes, especialment per Campanar, seu de la Conselleria de Cultura on ara regnen la incultura i l’odi, fins i tot contra el nom del País, si, senyor Conseller repasse el pròleg de l’Estatut, a més a més de la broma de Comunitat inventada pel senyor Attard, també allà està, escrit negre sobre blanc, això de País Valencià que tanta urticària els produeix als nouvinguts a la política valenciana per prohibir la cultura mentre van escampant la ideologia àgrafa i no lectora de l’extrema dreta.

Vicent Ventura, un castellonenc afincat a València, fou, és encara en la nostra memòria, tot un homenot del nostre País, perquè fou un home que va destacar per la seua gran aportació intel·lectual, que es com el Diccionari Normatiu de l’AVL defineix el mot «homenot», en el revifar del nacionalisme d’esquerres durant els grisos anys del franquisme. Ja sé que des de la Generalitat valenciana no es recordarà que fa cent anys del seu naixement, com tampoc es recordarà que també un 1924 va veure a Burjassot la primera llum el millor poeta valencià d’Ausiàs March ençà. Ells, com deia Fuster sempre hi ha uns «ells», els dels «regionalismo bien entendido», que sovint citava Ventura als seus articles, son més feliços, en la seua ignorància, anant a Madrid, per això tenen un AVE, a cremar una falla mentre reverencien Ayuso, què pot arribar a ser la primera dona Presidenta d’una Espanya perfumada amb aquell olor ranci de la colònia Varón Dandy.

Ventura no estaria content amb el que està passant, continuaria en l’oposició, ell, un marxista no dogmàtic, com s’autoqualificava, no estaria content ni d’acord amb aquesta esquerra que ara sembla que mana a Espanya, perquè els que en realitat manen i tallen el bacallà no es presenten mai a les eleccions : l’IBEX 35, els jutges, la monarquia, la Benemèrita i els seus informes falsificats o no, les clavegueres policials de l’Estat i la premsa «amiga», amiga de tots els anteriors com es natural. Ventura, segur, continuaria lluitant contra tots ells, mentre feia un grunyit, estirava el coll i tancava un ull en un tic molt característic.

El vaig conèixer a primers dels anys 70 i ja em va embolicar en aquesta cosa d’escriure als papers públics, però també em va ensenyar a menjar bé, a gaudir d’un bon plat i, fins i tot, a conèixer quin cobert usar o en quina copa beure un bon vi, era un bon coneixedor dels plaers de la taula. Però per damunt de tot em va aconsellar i ensenyar a ser constant en el pensament, a no trair les pròpies idees i a ser fidel al País Valencià. Les seues idees l’havien dut a acudir a Munic al IV Congrés del Moviment Europeu, era un decidit defensor de l’europeisme, i això li va costar no poder tornar en un temps a València, primer exiliat a París i després desterrat a Dénia durant un any. Però mai va deixar de treballar pel socialisme al País Valencià. No puc oblidar que un 13 de setembre de 1974 junt amb Enric Tàrrega i J.J. Pérez Benlloch ens vam trobar amb ell a sa casa per fundar el PSPV, aquell PSPV al que el PSOE li furtaria el berenar i que alguns deixarem quan allò va fer-se realitat. Manuel Vicent deia de Ventura que no era un polític florentí, i tenia raó, era un sarcàstic ple de raó, tal vegada per això no feu carrera en la política.