La paraula «màsquera» prové de l'italià «maschera», i este, probablement, de l'àrab «máshara», 'bufó', que al seu torn era la fusió de «masca», 'bruixa', i «sáhara», forma derivada de «sáhir», que volia dir 'burlar-se'. La «màsquera», efectivament, era un objecte que es posava cobrint la cara per a ocultar la pròpia identitat i, d'eixa manera, burlar la realitat, fingint ser el que no s'és realment.
La forma «màsquera», amb una «e» en la síl·laba posttònica (o més prompte «màixquera», amb una pronunciació palatal), és encara la forma habitual per a la majoria de parlants valencians. Es tracta d'una forma que ja apareix documentada des de ben antic. Pere Joan Porcar, per exemple, en l'anotació del seu dietari corresponent al dia 5 de febrer de 1627, apuntava la crida que havia fet «la Real Audiència que de ninguna manera y hagués màixqueres» en la «processó de aygua a Sancta Creu» que havia de celebrar-se al sendemà. Amb tot, la forma «màscara», amb «a» posttònica, ha anat guanyant terreny en l'escriptura, en part per la influència de la forma castellana homònima.
