El verb «contagiar» és un derivat de «contagi», que prové del llatí «contagium», i que ja tenia el mateix significat que en l'actualitat, és a dir, el de 'transmissió d'una malaltia infecciosa'. El mot llatí s'havia format per la combinació del prefix «con-», que significa 'conjuntament amb', 'en comú', i «tagium», forma procedent del verb «tang?re», 'tocar'. Els antics romans, encara que no sabien de microbis ni de virus, ja tenien constància que hi havia certes malalties que es transmetien a través del contacte entre persones, i per això parlaven de «contagiones malorum», 'contagi del mal', sovint en referència a malalties transmeses per contacte sexual.
Així i tot, el terme «contagi» no estava associat necessàriament a efectes negatius. També s'usava per a fer referència a la transmissió de sentiments, actituds, hàbits, etc. I així és com s'utilitza encara quan es diu d'algú que, a través del seu somriure, contagia als altres l'alegria i les ganes de viure.
Cal apuntar finalment que el verb «contagiar», com tots els verbs acabats en «-iar», en la primera («jo»), segona («tu») i tercera («ell») persona de singular del present d'indicatiu, així com en la tercera del plural («ells»), en valencià es pronuncia fent recaure la vocal tònica sobre la «i»: «contag[í]a». Igual, igual, que faríem si conjugàrem el verb «enviar».
